No és fàcil, gens!

No ens és fàcil no veure les amistats com abans, no anar amb elles al cinema, al concert, veure-les molt de tant en tant, i amb les mesures sanitàries adients. No poder fer sopars a la fresca, o dinars, amb la gent que cada any ens trobàvem a l’estiu. No és fàcil, perquè vulguem o no som éssers socials, necessitam la comunicació, el contacte.

Aquest estiu sabíem que seria diferent, després de les setmanes de confinament de l’estat d’alarma, les seves fases, pensàvem que a l’estiu ja hauríem superat una part de la situació i no ens imaginàvem els brots que van sorgint, les restriccions en els viatges. És cert que hem tingut aspectes bons, la recuperació de les platges per als d’aquí, sense aglomeracions dels estrangers. Les carreteres no pateixen els embussos d’altres anys, no ho podem negar.

A la vegada en passejar per les zones costaneres, també hi veiem un paisatge que no havíem vist. Locals i locals en altres anys oberts ara tancats. Per Ciutat passa cosa semblant, menys aglomeracions als carrers, més botigues tancades, comerços i bars i restaurants a mitja ocupació...

Coes davant els menjadors socials o les ONGs que donen bosses d’aliments. Ens veurem més a mesura que els ERTOS -expedients de regulació temporal d’ocupació- vagin consumint-se. En aquest aspecte vull destacar la solidaritat que ha aflorat en aquest temps. Solidaritat entre veïnatge, ajuts entre persones que compartien edifici i quasi no es tractaven. Més voluntariat a les ONGs, més necessitats és cert, i també més joves que s’acosten a donar una mà.

No oblidem aquelles persones que ho passen pitjor, a prop nostre i enfora. No oblidem les dificultats de sobreviure en camps de refugiats ben a prop, a l’altra banda de la mar Mediterrània. O enmig del desert algerià, als campaments sahrauís. També ha arribat la COVID19 en unes condicions molt diferents de les nostres. Amb més dificultats per arribar l’ajuda solidària, amb menys aigua, amb temperatures més altes.

Aquesta normalitat d’ara, tan distinta, tan inèdita, ens fa valorar molt més tenir salut. Ens hem vist molt fràgils, la persona humana ho és. Fràgil davant un virus nou, que s’ha estès per tot el món i ha provocat tantes morts. Ens ha agermanat més com a humanitat, el patiment, el dolor per la pèrdua de persones estimades, properes, és igual aquí que a la resta del món, sigui a prop sigui als antípodes nostres.

No és fàcil acostumar-nos a aquesta realitat, però ho haurem de fer. No sabem quan acabaran les mesures sanitàries, les restriccions. Haurem d’anar fent, uns millor que altres, és cert, perquè la crisi econòmica fa que els ajuts siguin més necessaris que mai. Les prioritats canviaran, i haurem de valorar els esforços que facin les institucions per arribar a més i més gent.

Serà més necessari que mai aquest suport als nostres responsables polítics, perquè veiem els atacs que fan les dretes, extremes, insolidàries, que cerquen el desgast amb mentides. Mentides que poden quallar entre persones desesperades que cerquen solucions fàcils a realitats complexes, cerquen culpables de fora sense assumir que no n’hi ha. La pandèmia és present arreu del món, no hi ha «portadors» de fora, potser el tens més a prop del que penses.

Davant aquesta onada mentidera, espanyolista, que cerca l’enfonsament dels governs d’esquerres, sigui l’espanyol, sigui el d’aquí, mantinguem-nos ferms, parlem molt, raonem els aspectes positius i a la vegada, demanem també més gestos, actituds, decisions d’esquerres valentes. Sense por.