Diuen els experts que per aconseguir un major equilibri simultani i equilibrat del castellà i el català en el sistema educatiu, el model que cal proposar és aquell en què el català té un ús molt majoritari o gairebé exclusiu en les activitats escolars. Té la seva lògica, tenint en compte els desequilibris reals que amaren la societat i l'actitud apàtica cap a la llengua.
Alguns creuen que la base del problema és que el català no es presenta als centres educatius com un vehicle engrescador per a la comunicació, la música, el cine... En canvi, l'anglès, l'alemany o el francès es veuen, popularment, com a eines útils per a la vida, sobretot l'anglès, ja sabeu que en cas de dubte, parlau en anglès i tot resolt. O tal vegada no? Si observam el que passa als centres educatius (bé, tots sabem que hi ha persones que aprenen en qualsevol circumstància), tampoc no s'assoleixen grans èxits en l'ensenyament de l'anglès. Això sí, en general, els al·lots aprenen a aprovar «assignatures», al cap i a la fi, sempre és el mateix, cal superar la cursa d'obstacles i tirar endavant, sense tenir en compte si s'aconsegueix el tresor de l'aprenentatge.
Sovint s'imposa la cultura de reclamar a qualsevol preu, per aconseguir la nota, sense tenir en compte els mitjans emprats i sense autoqüestionar-se. És un fet sabut que de cada curs que passa hi ha alumnes que reclamen més nota als seus professors de català i ho fan en castellà. Sí, ho heu llegit correctament, s'hi dirigeixen en castellà, com si fos el més normal del món. Imaginau-vos la situació des d'un altre punt de vista, reclamar nota de castellà i adreçar-se al seu professor en francès o no intentar parlar i escriure en anglès per reclamar més nota d'aquesta llengua. No cal dir-ho, però la realitat s'ha complicat d'una manera extremadament enrevessada.
I és que tenen raó aquells que defensen que per molt que facem, són els alumnes que tenen la darrera paraula. Ells decideixen quan volen aprendre i quines coses els interessen. I en qüestions de llengua, el tema encara és més delicat. Això no obstant, no penseu que no es fan esforços importants per millorar aquesta situació. De fet, es posen en marxa projectes escolars i activitats motivadores que segurament ens haurien agradat a la nostra època (o no). La societat sempre està en moviment i allò que interessa en una època determinada es torna obsolet més aviat del que desitjaríem.
El paper dels docents també és un pilar importantíssim, encara que no solen veure els fruits a curt termini. S'ha de sembrar i anar fent, tot i les frustracions que sovint acompanyen certes actituds que, no oblidem, són ben normals a l'adolescència. A més de les crítiques ferotges d'una part de la societat que, per malícia o desconeixement, sempre ataquen sense sentit. En cap cas es plantegen que en tots els col·lectius sempre hi ha persones que no acompleixen adequadament la seva funció, però la generalització constant i el menyspreu és símptoma de manca de seny i de sensibilitat.
