Hem viscut noranta-vuit dies d’estat d’alarma, amb les diferents fases. Iniciam l’estiu i allò que diuen «nova normalitat» o «represa», això és, tornem a la vida quotidiana, «normal» sense ser-ho, «nova» en el sentit que no és igual a l’anterior.
Represa, segons el diccionari de la llengua catalana:
- 1. Acció de reprendre, de continuar una cosa interrompuda La represa dels treballs a la carretera. La represa de les hostilitats després d'una treva.
- Acció de prendre allò que hom havia perdut o que li havia estat pres. La represa d'una ciutat de què l'enemic s'havia apoderat.
Fixeu-vos, els exemples del diccionari són de situacions bèl·liques, com al principi de l’estat d’alarma usaven els representants del govern de l’Estat.
Reprendrem una cosa que havia estat interrompuda, la nostra quotidianitat, però no serà igual. Nova, o millor dit, diferent. Prendrem una cosa que havíem perdut o que ens havien pres, la normalitat, però no serà igual que abans del mes de març.
Per a molta gent l’estat d’alarma ha significat un canvi econòmic important. La seva feina ha canviat, ha patit un ERTO, expedient de regulació temporal d’ocupació, i el seu sou s’ha vist minvat. Ara, segons el gremi, segons l’activitat econòmica, esperen reprendre l’ocupació, però no serà igual. Uns ja han rebut l’avís de l’empresari que no els cridaran a fer feina, altres s’incorporaran amb condicions diferents. Dins el món empresarial n’hi ha que volen ser més vius que ningú i treure profit de la situació. Ja sé d’alguns que tenien deu treballadors i treballadores i ara diuen que només en tindran tres o quatre. Per prevenció, diuen. Per por, es justifiquen.
És cert que vivim temps d’incerteses, en unes illes petites com les nostres, amb el monocultiu econòmic basat en el turisme, això és la mobilitat de persones per gaudir de vacances, majoritàriament dedicades a prendre el sol, la platja, l’oci nocturn desbocat... el fet que ara s’obrin les fronteres europees i es promocioni la represa dels viatges, no vol dir ni molt manco que tornem a la normalitat d’una temporada estiuenca com les d’anys anteriors.
Aquests dies he sentit moltes veus, i comentaris per les xarxes socials ridiculitzant i menystenint aquells aplaudiments als primers alemanys en arribar als hotels. No ho compartesc. No m’agradaren aquestes mostres de benvinguda, segurament idea del director o propietari, no tant del representant dels treballadors i treballadores. Però per altra part, entenc l’alegria de tornar a fer feina, l’esperança de tornar a cobrar un sou, de tenir un mínim de seguretat en l’ocupació de recepcionista, de cambrera, de bàrman, de netejadora, de cuinera, d’ajudant de cuina...
Fa uns dies vaig coincidir amb una amiga, assessora de CCOO, venia del TAMIB el tribunal d’arbitratge i mediació de les Illes Balears, carregada d’expedients. Em va explicar les incerteses, les pors, que pateixen les persones que treballen en hoteleria. Aquestes sí que ben fonamentades, no de previsió, sinó de realitat certa i dura.
I em parlava d’hoteleria, pensau també en tots els negocis al seu voltant. Des de l’oferta complementària, d’oci, de diversió, de restauració, de petit comerç. I també, de les empreses dels nostres polígons mal nomenats industrials, quan són de serveis, que depenen en gran manera de l’activitat econòmica que mou el turisme.
En aquests dies de començament d’estiu ja sabem que no tindrem els milions de visitants d’altres anys, també sabem que la «represa» o «nova normalitat» ens canviarà molt la manera de relacionar-nos amb les amistats, amb la família. Fins i tot en les nostres previsions de vacances, fora Mallorca.
S’acaba l’estat d’alarma, és cert. Hi ha incerteses de tota mena, des de les referides a l’ocupació de moltes persones, que fins ara els havia permès una certa tranquil·litat, o les referides a la salut, no tenim certeses fins que no hi hagi una vacuna.
De les incerteses hem de treure força per treballar per a una sortida de la crisi diferent de la que visquérem l’any 2008. Una sortida diferent, posant la vida al centre, valorant la feina invisible de les cures, promovent noves ocupacions basades en el coneixement, en l’economia verda, en l’economia solidària, circular.
I ens hi hem de posar des de la societat civil, això és, la ciutadania conscient i participativa, cercant allò que és comú a totes les propostes que van apareixent, perquè si no ho fem així, altres ho faran per noltros i podeu estar ben segures que aniran en sentit contrari, com sempre han fet, cercant el benefici ràpid sense voler saber a costa de què ni de quantes persones empobreixen.
Que no ens vulguin convèncer que només hi ha una sortida. Hem de ser capaces d’exigir amb força amb gosadia, que sí que hi ha altres sortides més humanes, més solidàries, més justes i més igualitàries.
