Avui, dissabte, 6 de juny, dos dies abans d’entrar en la fase 3, he berenat d’un cafè amb llet i una ensaïmada. Mentre estava fent això assegut a una taula que ocupava l’aparcament de cotxes d’abans de la pandèmia, he observat el que passava al meu voltant. És ben curiós, és com si vivissis les peripècies d’una sèrie de Netflix. Passava per damunt la voravia un home que ha estossegat i no duia el tapamorros posat i jo li ho he reclamat. M’ha contestat amb certa superioritat que el duia dins la bossa, però que com que estava a més de dos metres... Tampoc no s’havia posat el colze davant la boca, però ja no li ho he retret, no fos cas que... Durant tot el temps que he estat berenant hi ha hagut una dona que havia anat al bar a llegir el diari, que s’ha dedicat a criticar tot el que passava, especialment el Govern, parlava d’en Sánchez i del “coletes” com si fossin dos companys de tota la vida mi els retreia tot el que els han retret els seus contraris polítics i periodístics. Pareixia totalment tocada per la veritat. Las seves paraules brollaven de la seva boca com a veritats absolutes. Temia dos vellets escoltant-la embadalits. No volia fer homenatges al sanitaris, perquè deia que tenien feina i la cobraven bé i començava a treure una llista de gent desgraciada i maltractada econòmicament. El Govern i els sanitaris n’eren els culpables. Jo pensava que no m’agradaria que comandàs una persona com ella que també criticava tot el que deia el diari que no li agradava.

Mentre això passava, i recordant que aquella dona que es pensava esser la font de la veritat també havia enviat critiques contra els catalans, jo pensava en una lectura que havia fet al diari Ara, sobre la guerra econòmica que havia fet Espanya contra Catalunya, millor dit, el Govern espanyol contra el Govern català, que afectava també tot el poble, les setmanes que varen seguir el dia del Referèndum, l’1 d’octubre de 2017. Aquells dies després, el president Rajoy i el seu govern varen tenir una activitat febril, seguida també pel cap de l’Estat, el rei. Com que les imatges de la tupada que varen donar les forces i cossos de seguretat de l’Estat als catalans estaven donant la volta al món amb el consegüent desprestigi per a Espanya, varen voler enviar un càstig al Govern català i per això es varen posar en contacte amb empreses i directius d’aquestes, perquè se n’anassin de Catalunya amb la consegüent pèrdua econòmica. Volien que fos un càstig contra el procés catalanista i una demostració del seu poder sobirà, mai millor dit per al poder real, que va posar per davant la unitat d’Espanya per sobre del benestar dels seus súbdits, si és que creien que els catalans eren espanyols. O no s’ho creien? Consta que el Borbó va parlar amb els dirigents del Banc Sabadell i de Caixabank.

Aquesta setmana hem pogut llegir i escoltar moltes crítiques causades per la tafanejaria i les ganes de comandar. Tot ha ocorregut a partir que s’ha sabut que s’havia destituït del seu càrrec al Pérez de los Cobos. Que si no es podia fer, que si se li demanava que prevaricàs, que l’únic que havia actuat bé era el guàrdia civil, que si Marlasca havia de dimitir i que si Sánchez anava al Congrés a demanar la pròrroga de l’estat d’alarma, no se’n parlaria i la sessió seria dedicada a la destitució del guàrdia civil. En resum, s’ha posat de moda un article que es va publicar fa 21 anys a la revista El Temps i que això s’ha d’agrair a José Luis Corcuera i Narcís Serra. En aquest article s’explicava que molts guàrdies civils que havien participat en el cop d’estat de Tejero ocupaven llocs de direcció a la guàrdia civil. Un d’ells era Diego Pérez de los Cobos.

També aquesta setmana he sentit a dir al dirigent dels socialistes catalans, Sr. Iceta, que el fet que l’empresa energètica Enagàs hagués fitxat l’expresident de la Generalitat José Montilla com a conseller independent, que era una cosa normal i que hi tenia tot el dret. Com si no fos un fet que es denomina de portes giratòries i de pagament de deutes a favors de quan ocupaves el càrrec. Aquesta companyia també té col·locats José Blanco, Ana Palacio, Isabel Tocino i Antonio Hernández Mancha. El vistiplau de Miquel Iceta es correspon amb el fet que ara fa un poc més d’un any que Montilla va renunciar a l’acta de senador designat pel Parlament català per permetre la maniobra del PSOE d’escollir Iceta com a president de la cambra espanyola. Tanmateix l’operació no va reeixir, perquè no va tenir vots suficients, però com veieu sempre hi ha un excés d’interessos creats a la política. Al final també he tengut critiquera, encara que no tengui comandera.