"Tot era possible, menys qüestionar el sentit i els límits del possible. Viure a les presons del possible volia dir, per tant, estar condemnats a escollir en un món al qual no hi havia alternativa. Contingent i necessària alhora, la realitat del capitalisme global ja no deixava res fora" escrivia Marina Garcés, en un article periodístic de 2016, tot fent referència al seu primer llibre intitulat "En las prisiones de lo possible" (Bellaterra, 2002). La meva filòsofa de capçalera, que havia escric aquest volum en els darrers quatre anys del segle XX –transcorreguts gairebé vint anys, en els que es consolidà l'expansió del neoliberalisme com a construcció social hegemònica, es produí la gran crisi financera-econòmica-social de 2007/2008, s’accelerà l'espiral de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), etc.-, reblava el clau en l'esmentat article afirmant: "hem passat de celebrar la millor opció possible, a resignar-nos a no tenir altra opció que seguir endavant, contra nosaltres mateixos, els uns contra els altres. I aquell altre món possible s'expressa avui en la desesperació d'unes lluites socials més defensives que creatives, més urgents que prometedores, més reparadores que transformadores".

Passarà el mateix després de la fenomenal crisi coronavírica? Quines seran les presons del possible post COVID-19? Seguirem, en els millors dels casos, a la defensiva, resistint, sense propostes creatives, i, alhora, transformadores? És difícil de saber del cert el que passarà, però sembla que algunes de les presons del possible poden ensorrar-se. Dependrà de la força de la mobilització social, i de la capacitat per capgirar dinàmiques.

En aquest àmbit de la proposta no mainstream, la setmana passada va ser força engrescadora: Es va presentar la iniciativa de la "gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal i incondicional". La reclamació de la Renda Bàsica és cada pic més compartida, i més necessària si no volem que la crisi econòmica i social-humanitària provocada pel coronavirus COVID-19 signifiqui un brutal estirabot de les ja bestials desigualtats.

També va ser la setmana de la presentació del document "Rescat fiscal. Mesures de xoc i propostes de reforma estructural del sistema impositiu en temps de la COVID-19" de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental, i solidària. És un document que cal llegir amb atenció pel seu rigor i claredat. Molt succintament, es proposen 15 paquets de mesures fiscals per a respondre amb lideratge públic i social a la crisi econòmica derivada de la COVID-19, entre les quals destaquen: 1. La creació d'una Taxa Covid per als patrimonis de més d'1 milió d'euros. 2. Un complement extraordinari i progressiu de la tarifa sobre els trams superiors de l'IRPF a escala estatal. 3. Tributació mínima efectiva de l'Impost de Societats del 15% sobre el resultat comptable, i del 18% per a grans empreses, i sector de la banca i hidrocarburs. 4. Apujar de 3 punts l'IVA per a béns sumptuaris, i aplicar un tipus "0" per a determinats productes sanitaris i d'higiene personal.

Tot i que amb aquestes mesures es podria arribar a tenir un impacte recaptatori mínim addicional en el mig-llarg termini de 34.301 milions d'euros anuals -que no és poca cosa-, allò que em sembla més rellevat és el seu contingut de pedagogia fiscal, tot afirmant que "s'obre un horitzó inquietant en el qual la fiscalitat pot ser l'eina clau per a fer-hi front. Des de la Plataforma apostem per fer-ho de forma co-responsable, amb l'esforç tributari necessari i amb un caràcter clar de progressivitat. Per això, demanem un esforç més gran a qui més té. És el moment també de treballar per una reforma fiscal de futur a través de l'eliminació de beneficis fiscals, l'equiparació de la tributació de rendes del treball i del capital o la fi dels privilegis vinculats a societats inversores i a la presència en paradisos fiscals". Tinguin per segur que sense grans dosis de justícia fiscal només se'n sortiran de la pandèmia les persones riques i molt riques!

I, per arrodonir una setmana del tot propositiva per esvair les presons del possible, es va presentar la iniciativa "La vida al centre". Es tracta d'un seguit de propostes concretes de l'ecologisme, el feminisme, l'agricultura ecològica, i l'ecònoma social i solidària de Mallorca per una transició ecosocial, és a dir, per tal "d'exigir que la sortida de la crisi sanitària tengui com a pilars fonamentals la justícia social, climàtica i ambiental i la cura del territori i les persones, com a base d'una nova economia".

Aquesta és, sens dubte, una proposta molt i molt important que ens allibera de les presons del possible. En temps de pandèmies i d'emergència climàtica, cal recordar aquella idea que Walter Benjamin formulava més o menys així: la revolució no és un moment d'acceleració, sinó, al contrari, un moment de tirar el fre a la "locomotora del progrés" que ens porta cap a l'abisme.

És hora de canviar de direcció per a què puguem preservar la vida. És l'hora de no acceptar l'empresonament d'altres paradigmes que no siguin allò que els poderosos han decidit que és l'únic possible.