Una altra data important, una altra diada sense poder celebrar-la al carrer. El Primer de maig, dia de lluita i reivindicació de les treballadores i treballadors, d’alegria i festa també. De paelles, o torrades, si el temps ho permet. De retrobament amb companys i companyes d’altres lluites, altres anys, fidels a la cita del nostre dia. Abraçades, besades, per mostrar l’afecte, la solidaritat, la història comuna present.

Res de tot això ho viurem el 1r de maig del 2020. Ni si fa bon sol, ni si plou. No omplirem els carrers de Palma, des de la plaça d’Espanya, fins a la trobada final on els Secretaris generals dels diferents sindicats ens explicarien les perspectives de lluita que se’ns presenten, a la vegada que mostrarien amb orgull les victòries aconseguides en la negociació col·lectiva, en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores.

Enguany a casa, confinades, sense poder manifestar-nos. Potser podrem fer unes postres, o sortir a comprar-ne al forn per celebrar-ho. Perquè malgrat que no puguem sortir, toca fer un dinar un poc més bo, o unes postres, per commemorar el nostre dia, com a treballadores, com a treballadors, i fer un brindis per la salut de les persones que lluiten cada dia per millorar la vida dels seus companys i companyes, que creuen en la solidaritat obrera, en la unitat que fa la força a l’hora de les lluites per millorar les condicions laborals.

També un altre brindis en nom de tantes persones que no ho poden celebrar, aquelles que són a la presó per haver defensat les seves idees, idees d’esquerres, progressistes, per haver lluitat per transformar la societat capitalista, aquí ben prop nostre, també a l’Orient Mitjà, a Àfrica, a Àsia, a Amèrica del nord i del sud.

I un record emocionat per aquelles persones que ens mostraren la força del compromís, que ja no hi són físicament, i que tant ens ensenyaren amb el seu exemple de vida. Lluitadores feministes, ecologistes, i lluitadores comunistes, socialistes, anarquistes, persones que perviuen en el nostre record perquè feren camí amb les seves lluites, camí que nosaltres continuem.

Ens en sortirem! És ben segur, però no sabem com. Ens en sortirem, és cert, tot té un final, fins i tot la vida humana. No sabem com serà aquest esdevenidor que ens espera. Diferent, segur. Diferent en molts aspectes, alguns ja ens ho van dient i posen terminis, etapes. Diuen que la darrera de totes serà la possibilitat de manifestacions multitudinàries, per concerts, grans esdeveniments, segurament també per les sortides massives el 25 de novembre, contra les violències masclistes, o el 8 de març...

Les incerteses que ens omplen de desfici no seran fàcils d’aclarir. El ben segur és que una part important de la població veurà les seves condicions laborals molt diferents. Necessitem un Estat que pensi en aquesta gent i tingui recursos per fer-li possible una vida digna. Un Estat que reconegui la pluralitat dels seus pobles, que sàpiga treballar de manera cooperativa, no imperativa. Necessitem una Unió Europea solidària, generosa si vol superar la pandèmia amb millors condicions per al futur dels seus pobles.

Necessitarem un esforç important en fonamentar l’estat del benestar i tenir una sanitat pública eficient i eficaç. Una coeducació des dels més petits, que formi persones solidàries, igualitàries. Necessitem uns serveis socials forts, potents, que cuidin les persones amb afecte, que se sentin valorats i tinguin respirs per continuar atenent els més vulnerables. Necessitarem el reconeixement que necessitem més recursos per fer-ho possible, més eficiència en la distribució d’aquests per aquelles institucions que els gestionen.

Necessitarem una economia social i solidària, cooperativa, alternativa a les grans empreses multinacionals. Una economia de proximitat. Una economia que ha mostrat la seva eficàcia en temps de pandèmia, acostant els productes a la ciutadania, renovant-se, adaptant-se en la nova situació. Una economia que pensa en les persones per damunt dels mal nomenats mercats.

Totes aquestes necessitats les anirem realitzant si tenim una ciutadania conscient, que pagui els impostos, que aflori els doblers negres de l’economia submergida, que retorni els euros invertits a paradisos fiscals, aquells que en tenen i si no ho volen fer voluntàriament, hi hagi una Inspecció fiscal potent que els obligui. Una ciutadania que trii bé els seus representants, que els doni confiança i respecte, a la vegada que els exigeixi honestedat, transparència, eficiència.

I a la vegada, necessitarem unes centrals sindicals fortes, que puguin defensar els interessos dels treballadors i treballadores. Que atenguin les seves demandes de justícia laboral, cert, però també els formin en la reivindicació de la millora de les condicions de treball. Uns sindicats valorats ben valorats a la societat, que tinguin veu en les decisions a prendre sigui en el marc de l’empresa o en el marc institucional.

Ens en sortirem, segur i tornarem a celebrar amb alegria i reivindicacions el 1r de maig!