Si els lectors som els científics del món literari, sembla evident que, en conseqüència, la relectura sigui la ciència de Déu. Ho he pensat moltes vegades: rellegir és descobrir els elements més essencials de la lectura. És experimentar més plenament el goig de llegir. És detectar emocions que en lectures anteriors ens havien passat desapercebudes. És assolir l’esperit del qual està participat el text o el relat que llegim. És explorar la divinitat de l’Art Escrita. Ja sé que, en religió, d’aquesta tasca se n’encarrega la teologia, però en literatura li correspon fer-ho a la relectura.

No és habitual que per parlar de lletres hàgim de recórrer a les ciències. El perill de voler esbrinar els secrets de la lectura, igual que els de Déu, a través de la ciència, és que acabem descobrint que només n’hi ha un de secret: el de la llibertat. Tant en una recerca com en l’altra, se’ns desperten les ànsies de ser persones lliures. La ignorància és més governable que la saviesa. És per aquesta raó que des del poder polític constituït, encara que sigui democràtic, no es promogui ni el foment de les lletres ni tampoc el de les ciències.

És cert que investigant no arribem enlloc, però ens ho passem bé i, alhora, abastim la veritat socràtica del només saber no saber res, que segurament és la troballa més important que hem fet els humans. La relectura ens hi acosta. També és cert que per molt que llegim, no en traurem res en net. Però, mentrestant, mantindrem les il·lusions i viurem amb més inspiració i esperança. No ho dic en broma, així és la nostra condició innata de llibertat. Després de moltes dècades de llegir i rellegir, sé que aquest és el gran rèdit vital que aconseguim. La valuosa gràcia i l’infinita herència de sentir-nos lliures.

Llegir és escoltar. Qui escolta, pensa. Qui pensa, sap. Sap que no sap, i això és tot el que hi ha a saber. Cal no parar mai de llegir, com no hem de parar mai d’alenar. Cal llegir per adonar-nos de que per molt que llegim no assolirem mai el coneixement absolut, sinó tot el contrari, assolirem l’atzar i el sense sentit. Això ens proporciona una calma espiritual immensa. Ens proporciona tota la saviesa a la qual podem aspirar els homes. Ens converteix en el que ja som al néixer: éssers completament dignes i lliures. Els homes parlem sovint de la pàtria, i només l’albirem física i material. Però la veritable pàtria no és altra cosa que la llibertat: la llibertat que ens fa tremolar de vacil·lacions i contingències, les que trobem i seguirem trobant en les lectures i els llibres.

Als llibres passen coses rares, i a mi m’agraden les coses rares. M’entusiasmen. M’apassionen. Per això m’agrada tant llegir. Els llibres són plens de perplexitats, de prodigis, de miracles, de meravelles. A la vida real, en canvi, tot és el que sembla. No hi ha sorpreses, i si n’hi ha, com la sortida del sol o la primera paraula d’un infant, es tornen quotidianes i no les valorem. Al món de la literatura tot és encantador, tot és exuberant, tot és màgic. Li podem atorgar el nostre valor personal, la nostra interpretació singular. No sempre, també és així, perquè llegir és viatjar pel nostre interior i, de tant en tant ens hi encallem. És evident que quan llegim ens convertim en els millors científics de la condició humana, en els exploradors més íntims de nosaltres mateixos, i això ens fa trontollar i recelar. La qual cosa no deixa d’obligar-nos a fer algunes revoltes o giragonses per seguir avançat en el bon camí.

Per altra banda, la lectura ens permet fer el que ens doni la gana, com per exemple canviar de pàtria, perquè cada llibre i cada nova lectura és el meu nou país. Perquè la pàtria, crec haver-ho dit, es troba en el nostre interior, és interna, i allò que més m’atreu intel·lectualment és guiar-me a través de les lectures i els llibres. No ho dic només ara que estem tots confinats, sinó per sempre més: si algun dia m’agafa el coronavirus, m’agafarà llegint, ja que si no és així no ho podrà fer de cap altra manera. Perquè jo llegeixo fins i tot quan no llegeixo.

Ho veieu? Resulta indiscutible que llegir ens posa de bon humor. Encara que els llibres que estem llegint no siguin, cosa molt improbable, llibres d’humor, ja que tots els bons llibres ho són. Definitivament és així: no hi ha lectura, ni molt menys relectura, ni ciència, ni molt menys ciència de Déu, sense una gran càrrega humorística. Ho hauré de demostrar.