Un intent meu de resposta a aquesta quëstió és que Déu ha volgut esser tan solidari amb la Humanitat, que hi ha volgut compartir el patiment i la mort a través de Jesús, el seu fill, el seu enviat a la Terra. La injusta, cruel i criminal crucifixió de Jesús simbolitza, per a la fe cristiana, que Déu és de part de tothom qui pateix: Déu és el jueu assassinat dins una cambra de gas d'Auschwitz. Déu és un xueta cremat a la foguera de la Inquisió. Déu és un padrí posat el darrer de la llista a un hospital a morir-s'hi de coronavirus després d'haver pagat tota la vida per tenir una bona jubilació i una bona assistència sanitària. Déu és un home maltractat psicològicamen per sa dona. Déu és una dona assassinada pel seu maltractador. Déu és un immigrant que fuig de la misèria o de la guerra i mor ofegat en el Mediterrani. Déu és el ninet de tres anys que mor de càncer.
El cristianisme convida tothom a carregar-se cadascú la seva creu particular amb la confiança que tot acabarà bé, ja sigui en aquesta vida, o ja sigui en la que ens espera en una altra dimensió. Aquest és el simbolisme del Divendres Sant, al meu entendre, per a la fe cristiana.
Un bon amic meu cristià (tant de paraula com d'obra solidària) diu que, dins cada religió, hi ha moviments que són més contemplatius, espiritualistes, liturgistes, ritualistes i n'hi ha d'altres que donen més importància a l'acció, la justícia, el compromís social, l'activitat solidària. Al meu entendre, Jesús va esser un jueu dissident de l'excessiu ritualisme que exercien el el seu temps els fariseus, els cappares del judaisme i un partidari d'enriquir aquesta religió, d'humanitzar-la amb més justícia, amb més compromís social, amb més acció solidària amb els pobres, amb els malalts, amb els marginats.
Tot això, tant si som creients com si no ho som, és cultura. No perdrien res de saber-ho els qui no s'interessen per les qüestions religioses. Saber què ha significat durant vint segles el Divendres Sant per als nostres avantpassats és cultura. Tenim tant de dret i tanta de llibertat d'esser ateus, o agnòstics, o dubtosos i embullats, com d'esser cercadors de 'qualque cosa més' o, fins i tot, creients. Però anam molt malament en no voler saber res de les nostres arrels cristianes ni tan sols des d'un punt de vista cultural. La prova que demostra que no en volem saber res en seran les poquíssimes lectures i respostes que rebrà aquesta qüestió que avui me deman i que expòs en aquest article.
Llavors ens ve de nou que l'Islam se faci Europa seva. Ells, els musulmans, sí que saben molt bé d'on vénen. I, per això mateix, cap a on van. Per ventura un dia com avui és un bon dia per demana-nos tots plegats, creients i nocreients, què pot fer Europa per esser coherent amb les seves valors tradicionals de solidaritat humana i, alhora, no deixar-se islamitzar. Tant si ho volem admetre com si no, les valors de l'islam representen una reculada immensa en drets humans, especialment de la dona.
Jo vull una Mallorca mallorquina. Jo vull una Europa europea. I què podem fer els qui creim això per agombolar, per fer compatible aquest legítim desig, amb el mandat cristià d'acollir els individus (i també les masses?) que, en fugir de la fam i de la guerra, ens duen, aposta o sense voler, l'Islam dins ca nostra? Com hem de fer per acollir el perseguit i el qui pateix fam però no deixar entrar valors discriminatòries contra la dona, contra els qui no creuen en l'Islam, contra els qui tenen una orientació sexual diferent de la majoritària, unes valors que un cristianisme mal entès, amb el pas dels segles, també havia assumides i que tant ens ha costat superar i erradicar d'Europa?
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Molt clar, molt aclaridor. Un espai de reflexió i, ho esper, tema de conversa. En tot cas, un article a ficar dins els "preferits" per tornar-hi adesiara.
Gràcies. Meravellós text. Enhorabona.