Estimats compatriotes. Crònica de confinament. Dia 24.
S’acosta la Setmana Santa. Enguany, i amb molta antelació, havíem programat (i pagat) unes vacances per terres catalanes carregades de teatre, natura, muntanya, amics i màgia.
Volíem (havíem de) anar al Pirineu aragonès amb l’expectativa de poder esquiar. No sabíem si hi hauria neu o no a les estacions d’esquí a principis d’abril, però el simple fet d’imaginar-mos lliscant per la neu, enrevoltats del color blanc de les muntanyes, ens feia molta d’il·lusió.
El viatge a Barcelona i el Pirineu de Setmana Santa era el premi a l’estrès del dia a dia. “Ja queda menys per anar de viatge”, acostumàvem a dir a l’hora de sopar en un dia qualsevol d’aquests en què fèiem mil coses sense gairebé haver-nos mirat als ulls.
Aquells dies en què acabàvem esgotats de tanta activitat exterior, i en què maleíem la manca de temps que teníem per dedicar als nostres fills i els nostros esbarjos.
“Sempre ens quedarà el viatge”, pensava, com si els 5 dies de gaudi a Catalunya fossin el contrapès a setmanes de rutina, estrès, normes, activitats extraescolars, deures, reunions de veïnats, visites al metge, tutories…
Exàmens, reunions de l’esplai, reunions de la confraria, reunions de pares i mares. Grups de whatsApp per decidir el regal de l’aniversari d’aquell amic de la classe.
Grups de whatsApp per passar llista dels nins i nines que assistirien a l’acampada de l’esplai. Grups de whatsApp per decidir la data, l’hora i el lloc d’una festa sorpresa a un familiar…
El viatge ho compensava tot. La Setmana Santa era com el parèntesi necessari de desconnexió, de descans, d’abaixar la guàrdia. Ho era gairebé tot.
Tot això s’ha esvaït per un minúscul virus. Ara sabem que passarem la Setmana Santa a ca nostre, sense poder sortir del portal, sense poder veure ningú, ni tan sols sense poder fer les panades amb la família.
Ara el debat és saber si passarem la Setmana Santa al menjador, a la cuina, a les habitacions, i si de tant en tant podrem fer una escapadeta al terrat comunitari...
Si voleu continuar llegint aquest post ho podeu fer al blog de Felip Palou, Illamón.
