La primavera és, habitualment, aquella estació alegre que molts esperam amb ganes, després de l'hivern llarg. Aquest any, fins ara, l'estam vivint o més ben dit desitjant-la, com un fenomen inabastable que passa davant les finestres i, en el cas dels més afortunats, dels jardins, patis o terrasses de casa. Resulta curiós que els paisatges atractius que any rere any ens porta, aquest any, a causa del confinament, reapareixen amb un espectacular plus d'encant. Han tornat els peixos als canals de Venècia, l'aire de les grans ciutats es depura i l'aigua de les badies, excessivament espremudes per excés de trànsit de vaixells, iots i creuers, va fent-se més i més clara.

Aquest parèntesi forçat ha esdevingut un gran respir pel planeta que sembla que ens ha avisat amb contundència sobre els costos naturals que provoca el ritme esbojarrat d'activitat, consum i oci que duim a terme dia si dia també. Necessitam que la primavera, un cop puguem assaborir-la, ens porti un reinici adaptat en primer lloc als que sortiran més malparats d'aquesta crisi, així com una consciència que els recursos del planeta no són il·limitats. Ben mirat, havíem tingut sort que la cosa no petés fins ara, tenint en compte l'acumulació d'excessos comesos contra el medi ambient.

Afortunadament però i, malgrat la tempesta, la primavera torna a ser aquí. Imaginem-la alliberadora, emotiva, plena de retrobaments esperats i desitjats, de replantejaments de les prioritats, de paisatges descaradament atractius ja siguin urbans, de muntanya, de camp o de la vorera de la mar. De compartir tot allò que hem après durant la quarantena. De retrobaments entre persones amb qui feia anys que no parlàvem i que, tanmateix, ens venien a la memòria quan la vida ens permetia desaccelerar el ritme. De canvis de ritme. De retorns a les terrasses i espais públics. D'observar des de la distància precisa, inèrcies i rutines anteriors a la pandèmia per a començar a viure al so que ens porti aquesta primavera nova.