Per si no en teníem prou amb un confinament a prova del sistema nerviós més ben trempat, la programació televisiva esdevé monotemàtica i, en alguns canals, desbaratada. El FAQS (Preguntes freqüents) de la valenta dona Cristina Puig també s’ha vist alterat tot i l’esforç sobrehumà per aparentar normalitat. Dissabte nit la Cristina, confinada però aguantant el tipus exemplarment, va entrevistar el també confinat Valtònyc, que torna a esser notícia, tot i què a IB3 callen com a putes.

Valtònyc, a més, és notícia perenne mentre continuï exiliat a Bèlgica, per un galimaties que només entenen els que es dediquen als galimaties. El seu cas recorda massa la ‘blasfèmia’, que era l’excusa de la Inquisició per cremar cristians en nom de Déu. Ara li diuen ‘injúries al rei’ (Dios-patria-rey... no sé si vos sona), i tot perquè, quan començava a fer-se notar, va fer rimar Borbones amb ladrones, i ara s’ha redescobert, per part de periodistes estrangers, que l’ex-rei té comptes a Suïssa de molts milions. De Valtònycs n’hi ha un vintena de condemnats, i els joves d’Altsasu són en presó ja fa anys. Pareix esser que havent desaparegut ETA els que vivien d’allò s’avorrien una cosa grossa, fins que amb la llei mordassa pogueren acusar, i si va bé condemnar, titellaires, tuitaires, rapers i la resta de sospitosos habituals com a ‘exaltació de terrorisme’. Així pot continuar funcionant comèdia del Dios-patria-rey (Show must go on... no sé si vos sona).

A l’antiga Roma deien que la dona del Cèsar no només havia d’esser decent, sinó que ho havia de parèixer. Tot i què el dret romà és la base del nostre, i que si no hi ha llei específica prevalen els usos i costums, idò justament aquest té molt pocs partidaris entre els jutges espanyols. En canvi allò de ‘rei emèrit’ donen a entendre que entronca amb Don Pelayo, mentre resulta que s’ho varen inventar fa un parell d’anys, precisament per a blindar el Campechano de les polissonades que es puguin continuar descobrint.

En el darrer judici contra el trio de la Gürtel, el capo Correa va declarar que havia tingut comptes a Suïssa compartides amb l’Emèrit aquest. El jutge, però, enlloc de demanar detalls (lo tenia a huevo) el va fer callar, amb l’excusa que allò eren figues d’un altre paner. Imaginem-nos que hagués dit que havia compartit aquells comptes amb Puigdemont, el jutge hauria dit el mateix o a por ellos?

Torra està condemnat per deixar posar llaços grocs i pancartes, mentre Rajoy no ha estat cridat a declarar per aparèixer a la llista de Bárcenas. No és el mismo rasero. D’exemples d’aquests n’hi ha per triar, mestre Joan Lladonet ja ens n’ha avançat uns quants (Tribunal de clavegueres). Tot el judici contra els presos polítics catalans sembla un muntatge teledirigit. Tothom qui ha volgut veure ha vist els Jordis damunt un cotxe de la Guàrdia Civil, precisament per a què els veiessin per demanar que s’acabàs la manifestació, que no havien convocat ells, crec que ningú. Després tot pivota amb una histèrica que “necessitava” sortir amb un helicòpter, i aquell ministre que cantava el Novio de la muerte, tot seguit va definir allò com a “tumultuario”. Ja ho tenim: estirant el fil de “tumultuario” hom pot arribar a “sedición”, però els acusaren de “rebelión” per així muntar el circ a Madrid, per a major humiliació dels catalans, com a càstig previ i complicar-los la vida encara més, especialment a les famílies.

Del monòlit de sa Feixina, a major glòria de Franco (el va inaugurar personalment amb una gran desfilada), un jutge, un tal López Candela, famós per criticar les relacions homosexuals ja emparades per la llei, també troba, ara ja obliga per sentència, que es protegeixi. S’esdevé que els tècnics del Consell i bona part dels altres ho consideren exaltació franquista i sense cap valor artístic, i com a cosa històrica seria molt més útil que a l’escola s’explicàs que el buc Baleares va esser protagonista de la massacre contra la població civil a la carretera d’Almeria (La Desbandá): uns 4.000 morts. Havien emprès un èxode precisament per por de no esser afusellats. El que ara crida més l’atenció és que un jutge s’atorgui major coneixement que els especialistes en art i patrimoni, mentre per altra banda ignora la llei de Memòria històrica. A part, respecte a què ara ja és un pedrolot de reconciliació, són les víctimes del franquisme que ho han de dir, si s’hi veuen representats, no un jutge d’aquests.

Que quedin cabres al Vedrà també ho hem d”agrair” a un jutge. Com intentava explicar (Cabres...), la característica principal d’aquest illot és que és extraordinàriament abrupte, per això el dia d’autos no es va poder completar la descabrada i en quedaren tres exemplars. Aleshores la conxorxa PP-animalers va recórrer al tribunal i el jutge, enlloc de no admetre a tràmit la traveta aquesta, atès que es tracta d’una Reserva Natural i deshabitada, es va estimar més preservar “el dret de les cabres”. Aquest plet acabà en no res, però el mal ja estava fet: les cabres tornen a esser una vintena.

Ja m’ho deia mon pare: això és més tort que la justícia.