És la meca del turisme per mèrits propis, les coses com són. Té tots els ingredients de les ciutats europees més atractives, sobretot pel que fa als edificis singulars que representen l’època d’esplendor, a més del tret característic que la fa única: els cèlebres canals, que són l’equivalent endèmic dels carrers i les avingudes de les altres ciutats, o sigui que enlloc de l’autobús allà cal agafar el vaporetto, i la resta a peu; els taxis són llanxes i, ja que de vacances parlam, enlloc d’anar estressat amb el cotxe i insultant els altres que fan com tu i fregant els talons dels vianant als passos de zebra, allà t’agafes una góndola, t’hi ajeus i te canten una barcarola o, com a mínim, ‘O sole mio’, el clàssic, no aquell mareig d’Elvis. Això sí que és infinitament més romàntic que les galeres de Palma. Llevat d’això, les semblances amb la nostra ciutat fan por.

Quan el turisme era un fenomen incipient i exclusiu de privilegiats, entre els quals novel·listes, artistes i bohemis diversos. Aquí a més hom trobà la mar d’inspiració per a una producció també rica en obres romàntiques que multiplicarien l’interès per aquesta ciutat única. Inicialment tenia el turisme més selecte: gent de classe alta (aquells que viatjaven amb els criats i una dotzena de caixes), gent amb inquietuds d’exotisme, amants de la tranquil·litat i el vermut a la plaça més bella del món, amants d’estranquis. Després els atrets per les novel·les i les pel·lícules i després...

Va esser una ciutat-estat de les més poderosos fa uns quants segles, quan la navegació era la millor manera de moure’s i de comerciar. Shakespeare hi va situar un dels seus personatges icònics: Otel·lo. Al segle XVIII, amb uns 180.000 habitats era una de les ciutats més populoses d’Europa. Després va passar a mans d’altres imperis, França i Àustria, i a partir de 1866 forma part de la Itàlia actual. Aviat els “descobridors de la Mediterrània” li donarien la fama que es mereixia. Massa bo per a què duràs sempre.

La població és va mantenir fins fa uns 50 anys, a partir d’aleshores, els turistes es multipliquen en detriment dels habitants i de la cultura autòctona. Ja han trabucat. La singularitat de Venècia també complica la vida còmoda i moderna que tothom vol i enlloc de planificar i facilitar el futur per als venecians tot es deixa al tan escaïnat liberalisme (campi qui pugui, a fer duros s’ha dit, laissez faire, tonto el último).

Venècia ja és un parc temàtic. Visitar-la és caminar en fila pels carrers principals o de connexió, o dins l’eixam de les places, pels carrers secundaris no s’hi veu ningú. Recorda PortAventura. La ciutat perd uns 1.000 habitants anuals, en queden uns 50.000, bona part dels quals són immigrants, els darrers bohemis i somiatruites per una banda i els que s’han d’aferrar a qualsevol feina i porxada per viure en precari.

Els venecians que no hagin heretat una casa no poden comprar res perquè els preus són d’especulació, i llogar tampoc perquè tot és lloguer turístic, si pot esser d’estraperlo. Una sortida és establir-se als pobles propers de Mestre o Marghera i anar i venir cada dia per servir al turisme. Així botigues o cafès tradicionals ja són una cosa rara, els serveis públics minven i són de manteniment cada vegada més complicat. Com que s’ha d’importat tot, tot és més car. La majoria de turistes també s’allotgen a Mestre i van i venen amb un bus tercermundista.

Els edificis més ben situats van passant a mans de milionaris o grups empresarials d’especulació, la resta es van abandonant i degradant. La majoria d’edificis es veuen descloscats. Oficialment hi ha bastants habitatges de lloguer social però tampoc no els poden pagar i els desnonaments són constants (uns sis diaris). L’Ajuntament té uns 800 milions de deute i no pot invertir en res, i manco en edificis molt vells, on encara els lleven els comptadors i canonades per a que no s’hi fiquin ocupes.

Els turistes són uns 30 milions anuals, que per dies deu sortir a 1,5 turistes per habitant, bona part són dels 600 creuers tot inclòs (dins el vaixell), d’això que pràcticament no fan despesa a la ciutat mentre acaben d’embossar els carrers, i d’acabar de convertir els canals en clavegueres (a l’estiu fa pudor). A part dels inconvenients i contaminació prou coneguts dels creuers cal afegir l’onatge provocat i remoguda de sediments que augmenten l’erosió dels canals i fonaments dels edificis. La gestió dels molls dels creuers està privatitzada, ara en mans d’empreses turques.

A la singularitat d’aquesta ciutat cal afegir-hi els efectes del canvi climàtic. L’augment del nivell de la mar es manifesta periòdicament amb l’acqua alta, abans cada una sèrie d’anys, ara cada una sèrie de mesos, això és quan la plaça de Sant Marc i altres carrers de cota més baixa s’inunden amb l’aigua que arriba als genolls, o més amunt.

Els polítics que diuen que a les Illes hi ha turismefòbia, i els que fan el colló, farien bé de visitar Venècia (pagant de la seva butxaca). Veurien cap a on anam. Allà sí que hi ha manifestacions contra els turistes, molt més agressives que les d’Arran, i encara no els fan cas. Sí, s’ha parlat molt de reduir creuers, de dur-los a Marghera, de posar un comptador per a guiris, però sempre guanya el campi qui pugui, a fer duros s’ha dit... No sé si fos sona.

Ja m’ho deia mon pare: ja ho veurem, va dir un cec, a un sord que l’escoltava.