Aquesta setmana el català i la immersió lingüística han patit un nou atac polític. Ha estat impulsat per un mitjà conservador i alimentat per altres figures reaccionaries, però no només. L’arremesa s’ha activat arran d’una intervenció de la diputada Anna Erra de JxCat en la qual feia menció a la campanya “No em canvïis la llengua”. Crec que és innegable la seva manca de destresa comunicativa a l’hora d’explicar la naturalesa i l’origen d’aquesta iniciativa. La idea fou impulsada per Rosario Palomino, una psicòloga catalana d’origen peruà, i persegueix, precisament, la inclusió social i lingüística en un sentit antiracista. Els atacs, en realitat, feien malbé a la feina feta per iniciatives com aquesta, de gent migrada o racialitzada.

Les crítiques a la diputada –a qui jo no coneixia i que representa una formació amb la qual no comparteixo pràcticament res– l’assenyalaven de racista i supremacista. A aquests atacs es van sumar, tristament, moltes persones de les esquerres de tot l’Estat. Personalment he viscut amb dolor el fet que gent de la meva trinxera de classe, de les identitats més diverses, hagi alimentat el missatge.

El que intentava descriure la diputada és una realitat a Catalunya. És també una realitat prou generalitzada a Mallorca, no només a Ciutat sinó també a altres ciutats i pobles de la nostra illa: nines i nins mallorquins nascuts al Marroc, a Bolívia, a Cuba, a la Xina o al Sàhara Occidental i que creixen en normalitat fent ús de dues o més llengües són de vegades tractats de forma diferent pels seus trets físics. Passa amb infants nascuts a Mallorca de mares o pares amb orígens diversos i també amb infants i adults migrats. Ho visc jo, que vaig néixer i créixer a Veneçuela, encara ara després de més de quinze anys de viure a Mallorca, d'intentar sempre que puc iniciar converses en català. Hi ha gent que em gira la llengua. Malgrat es faci amb la millor voluntat del món: no, no volem ser tractats diferent pel nostre color de pell o per l'accent que tenim.

Em fa l'efecte que, de vegades, les esquerres a Espanya tenen més sensibilitat discursiva, des de la distància, amb la realitat i les llengües minoritzades dels pobles indígenes de l'Amèrica Llatina –el quítxua, l'aymara o el guaraní, per exemple– que amb les llengües minoritzades aquí, a l’Estat espanyol, que lluiten ara per no desaparèixer. Una lluita que es fa malgrat l'Estat i, fins i tot, contra ell.

La discriminació lingüística també té un component de classe. Al cap i a la fi els rics poden fer negoci o el que vulguin sempre en la seva llengua. Sigui quina sigui per a ells no és un problema. En el pitjor dels casos, els rics tenen temps i diners per pagar-se l'aprenentatge d'una llengua. La gent treballadora que ha migrat a Catalunya o a Mallorca, des d'altres indrets peninsulars o de qualsevol altre lloc del món no té, per norma, ni temps ni doblers per fer-ho. És una realitat que genera pitjors perspectives laborals i socials. També per això necessitam polítiques públiques i sensibilitat social per millorar l'accés i el coneixement de la llengua catalana. No podem carregar aquesta responsabilitat damunt les espatlles individuals de gent treballadora que intenta sobreviure dignament.

Hauríem d’anar alerta de no botar des del parany de la diversitat, que denuncia la dissolució de la centralitat de l'opressió de classe en altres identitats sorgides d'altres sistemes d'opressió, al parany de la classe com a únic eix d'opressió. Les opressions per raó de gènere, d'origen ètnic o de llengua es veuen profundament potenciades en les persones de classes populars.

Els qui no entenen, o no volen entendre, la nostra realitat lingüística fabriquen la idea que la gent catalanoparlant és intransigent. La realitat, segons la meva experiència, és que la gent que parla català, de flexibilitat, en té de sobra. Generalment perquè són gent acollidora, però, no cal negar-ho, també per adaptació a la situació que imposa la manca de normalitat en l'ús social de la seva llengua.

A les llars mallorquines vivim persones originàries de més de 170 països del món i parlam desenes de llengües. Malgrat els reaccionaris, la riquesa d’aquesta illa és preciosa i molt valuosa i necessita de la protecció institucional i social de la llengua pròpia. Per això, mallorquines, mallorquins: a l'hora de comunicar-vos al carrer, i sense importar qui tingueu davant, senzillament, siau qui sou.