Si situam l'inici del procés sobiranista del Principat de Catalunya en la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, enguany farà deu anys que va començar.

A la gran manifestació del 10 de juliol del 2010, que va ser el sus a les mobilitzacions populars megamassives a favor de la independència de Catalunya, recordem que el gran debat entre els polítics era, aleshores, sobre qui havia d'encapçalar aquella manifestació: si el govern, els presidents i expresidents, representants de la societat civil... La ciutadania va capolar el debat, va inundar tot el recorregut previst, de principi a fi (i els carrers dels voltants), de manera que no hi va haver capçalera pròpiament dita.

La constant durant aquest gairebé deu anys ha estat que quan avançar depenia del poble, s'ha avançat. Quan avançar depenia dels polítics (de diversos partits), no s'ha avançat.

A hores d'ara no tenc el més mínim dubte de que l'independentisme català guanyarà aquest repte i aconseguirà constituir una república catalana, però per continuar avançant, cal sumar més gent al projecte, interpel·lar els conciutadans que encara no són del tot favorables a la independència. Sabem com fer-ho: cal recuperar la iniciativa, treballar, com s'ha fet aquests darrers anys, per bastir un projecte il·lusionador, cohesionador, plural, fort i engrescador.

Cal recuperar tota la feina que durant aquests anys s'ha fet tan ben feta i cal fer-ho, evidentment, sense oblidar els exiliats i els presos polítics.

Centrem-nos en aquesta feina, que és la que ens ha fet avançar fins a cotes que la majoria ni imaginaven. I deixem que els representants polítics facin el que sàpiguen o el que puguin. No ens facem mala sang, no ens despistem, no ens dividim, no gastem energies ni ens desanimem per decisions preses en un àmbit en el qual, assumim-ho, no avançarem gaire.

Acabem de transformar la societat. I la resta, més tard o més prest, arribarà.