Rutines

Òbviament, no els rebat. Bastant catalogat està ja com a freak, com per a posar més en risc la seva reputació. En realitat, preferiria dinar sol, anar a un bar diferent d'on van ells i elles però els primers dies a l'empresa es va assabentar que una antiga treballadora, la noia, de fet, que ell va substituir, no es comunicava a penes amb la resta. Era eficient amb la feina però durant l'hora de dinar preferia estar sola. Aquest fet, entre d'altres, no queia bé. Un dia, una part dels companys van començar a putejar-la. Els que tenien més influència amb els superiors jeràrquics fins i tot van aconseguir transmetre la idea, mitjançant falsos rumors, que no treballava bé tot aprofitant-se de la bona fe de l'equip. Fins que passat un temps, psicològicament rompuda i físicament esgotada, va haver de deixar la feina.

Així, conscient d'aquests fets, opta per parlar el just i necessari i que les seves paraules no dissonin massa del context. Intenta recórrer a frases fetes, titulars de premsa brossa que ha mig llegit per curiositat, i alguns refranys que recorda haver escoltat als seus padrins i que, en general, els col·legues consideren molt savis i encertats. Amb estratègies quotidianes com aquestes, aconsegueix compensar el concepte que arrossega des de la seva entrada a l'empresa. Sap que no es traurà de sobre algunes etiquetes. També que és "el diferent". Però està relativament satisfet perquè pot sobreviure a unes relacions interpersonals no triades i tanmateix necessàries perquè el dia a dia li resulti passable.

Arriba, a la fi, l'hora de plegar i es dirigeix cap al metro. Hi ha algun seient lliure. Ha tingut sort; no sempre passa. S'afanya a ocupar-lo. Assegut, i durant les 12 parades que li manquen fins a arribar, es distreu observant la resta de passatgers. Treballadors que, com ell, acaben de sortir, algun estudiant amb cascos moderns i motxilla, tres senyores d'una certa edat que, als seients d'enfront, parlen animadament. No els importa, sembla, que tot el vagó pugui seguir a la perfecció la seva conversa. A cada aturada, entra i surt gent atrafegada. Els turistes és com si no sabessin ben bé cap on van. Aquesta desorientació, però, també la reconeix si bé de forma distinta en els rostres cansats, com abatuts, de la seva vora. Es demana a què es deuen dedicar per a sobreviure. Les coses que s'imagina l'escarrufen.

Ja a casa, es tira al sofà i posa la sèrie. Tracta d'evadir-se d'un dia a dia absorbent i cansat. No oblida, però, que és el que li permet pagar el lloguer del petit i acollidor estudi on viu. Com si pogués gaudir d'una certa llibertat i confort, a canvi d'aportar quaranta hores setmanals que se li fan ben llargues a més de posar a prova, dia sí dia també, les seves escasses habilitats socials. Tant de bo la seva vida s'assemblés una mica a la dels protagonistes de la pantalla. Durant el cap de setmana va omplir previsorament la nevera, així que menjarà un plat precuinat, continuarà amb altres capítols fins que una mica massa tard, com de costum, anirà a dormir. Desitjant que s'allarguin al màxim les sis hores i mitja que manquen perquè torni a sonar el despertador.