Justícia: la via kazakha

TW
1

Llegesc una notícia sorprenent: al Kazakhstan han decidit tirar pel dret a l'hora d'arreglar el problema gravíssim que tenien amb el seu sistema judicial. Una justícia endarrerida i poc adaptada a les necessitats de la globalització posava en perill els negocis a Astana. I el país es troba entre les repúbliques turcmenes més dinàmiques. Astana s'està convertint en una capital moderna, i en un hub de negocis de gran importància en aquella part del món. Però hi havia, fins ara, un problema fonamental perquè tot es pogués desenvolupar dins l'ordre marcat per les dinàmiques econòmiques del nostre temps: un sistema judicial arcaic, obsolet, amb molta burocràcia i molta capacitat de posar entrebancs allà on pertot arreu se solen posar facilitats.

El govern, davant aquesta situació, i, així m'ho imagín, amb el suport de les forces armades, ha decidit carregar-se tota la cúpula judicial. Tots fora. Tots al carrer. Evidentment, emperò, un buid judicial hauria estat un gran prejudici per a allò que s'intentava protegir. I, en enviar a pasturar tota la cúpula judicial, el govern kazakh ja havia activat el pla B: substituir els jutges d'aquella república per un equip de jutges britànics. El cap de l'equip és el prestigiós jurista Lord Harry Woolf, que havia estat al capdavant de la magistratura d'Anglaterra i del País de Gal·les (l'escocesa, cosa sabuda, va pel seu cantó).

En un editorial de la setmana passada, el director de Vilaweb, Vicent Partal, deixava caure el comentari que potser l'única solució possible per posar en hora el sistema judicial espanyol seria canviar tota la cúpula per jutges britànics. No estaria malament. Crec que molts ciutadans del Regne d'Espanya sentirien que havia augmentat el seu grau de seguretat jurídica. Però no crec que siga possible, perquè, ara com ara, els jutges tenen poder per sobre dels polítics (recordem l'espectacle lamentable del president de la Generalitat portat a judici pel jutge Barrientos), i, per tant, el govern també necessitaria la col·laboració dels cossos armats per poder fer una reforma d'aquestes característiques. A més a més, hi hauria d'estar d'acord una majoria del parlament espanyol, cosa que no estaria malament, en defensa de la democràcia.

Sembla elemental, més enllà de les raons de peu de banc que puguem esgrimir, que, a hores d'ara, no s'està en condicions de fer una reforma d'aquestes característiques (no la vol la majoria del parlament, no l'acceptarien la majoria dels espanyols i no s'hi posarien bé els caps militars ni els comandaments policials. A més a més, la premsa els faria xixines a tots plegats). Sí que podríem intentar, emperò, tirar endavant algunes reformes democràtiques elementals, que, si es feia prou campanya perquè fos així, podrien arribar a comptar amb un suport bastant ampli. Per exemple, seria hora de suprimir ja, d'una vegada, l'Audiència Nacional, un tribunal d'excepció que pràcticament no existeix a cap país democràtic. Tenint en compte que no es varen atrevir a tancar-la al principi de la Transició, crec que no tendran més remei que tancar-la quant més aviat millor, si encara hi ha cap esperança d'evitar que la democràcia se'n vagi directament pel pedregar de l'autoritarisme més pur i dur.

Seria del tot necessari, també, renovar completament el Consell General del Poder Judicial. Una renovació dràstica de l'esmentat CGPJ comptaria amb l'aval de les principals institucions europees, els representants de les quals més d'una vegada han perdut els estreps davant aquest organisme decrèpit i ple de magistrats tardofranquistes.

A hores d'ara, el CGPJ, el Suprem i l'Audiència Nacional són una mena d'estat dins l'estat i contra l'estat, de suposats guardians de la Constitució que estan en contra de la Constutitució, de suposats demòcrates que laminen contínuament la democràcia. L'única manera que té el sistema democràtic de defensar-se dels seus atacs és fent-ne una renovació total i absoluta, amb l'eliminació dels òrgans manifestament no democràtics i amb l'accés a la cúpula de jutges compromesos amb la Constitució (i, per tant, amb la plurinacionalitat, els estatuts d'autonomia, la diversitat lingüística i cultural) i la jubilació (forçosa, si fa falta) de tots els capitostos actuals.