Llàstima que Berlanga no pogués retratar aquesta època: “El viaje más ridículo de un presidente a Barcelona”. Potser aquesta vos soni més: “Sánchez milagro”. Això era el cesarillo Sánchez que caminava per sobre les aigües, però tenen un problema, i és que això només ho veuen els de la seva claca, la resta només veu en betzol que s’ofega tot sol. Tant se val, en contra de tot pronòstic, i com que encara sura, en la seva al·lucinació es permet d’insultar els que el varen fer president en la moció de censura. Madrid no paga a qui el manté.

En un país, i païssa, on fins i tot els socialistes ja són de dretes, a part de monàrquics i jacobins, la darrera pel·lícula d’Amenábar, Mientras dure la Guerra, esdevé un oasi d’intel·ligència i dignitat. De fet l’obra és una oda a això darrer, la guerra n’és el format, el fil conductor, el paisatge, sobretot dels efectes, o desperfectes, que deixa la guerra als que la pateixen. Tot i això, i la falta de sang esquitant la pantalla, tant de moda, l’ambientació d’època és magistral. Ídem de classe d’història. Es pot aprendre més aquí que fent el colló a set classes a l’institut.

Amenábar torna a demostrar una versatilitat a l’abast de pocs. Els més joves no deuen saber que començà inspirat en Hitchcock. En una entrevista ja llunyana, després de l’èxit aclaparador de Tesis, potser la pel·lícula de més èxit amb el pressupost més baix, comentava que ja li havien ofert anar a Hollywood per a fer remakes de Hitchcock. Imagini’s el lector, Hollywood! qualsevol altra hauria partit cap allà més aviat que de pressa, idò Amenábar va contestar que les obres mestres de Hitchcock ja estaven be com estaven i no necessitaven de còpies modernes. I efectivament, pocs anys després va aparèixer un remake de Crim perfecte amb estrelles de primer ordre, i no sé si ja va bastar o quedaren amb ganes de repetir amb les còpies i seqüeles, que sempre són un recurs en temps de crisi, o de poques idees.

Però Amenábar es va estimar més seguir el seu propi camí, inspirant-se també amb Chaplin (segona època), qui a part de fer-ho quasi tot també hi posava la música, i esmerçant-hi els anys que fessin falta, aquí si que compta la qualitat i no la quantitat. Si no ho sabessin a priori pocs endevinarien que es tracta del mateix director de Mar adentro i de Ágora. Aquesta darrera sí que entronca amb l’actual en cartellera. Hipàtia, la protagonista d’Àgora, és un altre personatge històric, a part de mític i perfectament desconegut de la gran majoria fins aleshores, gràcies a la dictadura religiosa que només compta els “màrtirs” que anaven a missa, però quan són aquests els que maten, ni piu. I si els assassinats són a més d’aquests que estaven a punt de descobrir les òrbites planetàries, doncs això: a esperar mil anys més, o més, a què neixi Galileu i que no el cremin de jove.

Franco és una de les figures d’aquest paisatge, precisament en uns moments censurats de la història oficial, sort que sempre ens quedarà la història... dels anglesos (Thomas, Preston...) almanco a aquests no se’ls podrà acusar d’esser del PSUC ni amics del Torra. Per cert, supòs que li donaran el Goya al maquillatge, com a mínim. Ben segur que Unamuno remugaria de com l’han retratat, però Franco és el del segells, clavat, la veu de flautí també dona la nota.

No és una pel·lícula comercial per al gust de la generació de la maquineta, per a veure trons i llamps virtuals mentre menges pipes. No. Els que no puguin veure una peli sense menjar pipes hauran de demanar al padrí com va evolucionar, el segon semestre del 36. Hi apareix, per exemple, un bisbe que diu, més o menys, “això és un santa croada”, però són tres segons, si te coincideix amb el ‘clec’ del trencar de les closques d’una pipa ja has perdut una baula de la cadena. Com deia el gran mestre esmentat, “si en un fotograma surt un clau a la paret, és que algú s’hi penjarà”.

El protagonista però, com deia, o ja era ben hora de dir, és Unamuno: un home caparrut com ell tot sol, però amb motiu: envoltat d’analfabetisme, mediocritat, agressivitat, col·laboracionistes, arribistes, i finalment feixistes, sempre va tirar pel dret sense noció del que era correctament polític i amb una habilitat inversemblant per marxar sempre amb el peu contrari i, per acabar-ho de compondre, diu el que pensa, tal qual. Així i tenint protagonisme en els moments més convulsos del segle XX va tenir paraules gruixades i disgustos amb Alfons XIII, Primo de Rivera i ves a saber amb quants més. Pel que fa a la pel·lícula, tampoc no li va agradar com es dirigia la República i en un principi va recolzar l’alçament militar, però en veure el caire que prenia, especialment amb els assassinats indiscriminats de civils, alguns amics seus, torna a rebentar per l’altra banda fins al famós enfrontament amb Millán-Astray: “venceréis, pero no convenceréis”, en un acte solemne a la Universitat de Salamanca.

I Unamuno aquí és Karra Elejalde. He de demanar disculpes per tenir aquest actor associat a collonades com els “8 apellidos vascos” i alguna seqüela per a oblidar, que per cert, es va passar per l’estranger amb el títol “Spanish Affair 2”. Un poc més i s’hauria retirat sense poder demostrar que és un actor dels grans.