algo de nubes
  • Màx: 20.14°
  • Mín: 13.46°
19°

La història de dos homes que estimaven els cans

Les eleccions alemanyes organitzades dia 14 de setembre de 1930 varen convertir el Partit Nacional Socialista de Hitler en el segon partit més votat del país. El partit de Hitler va passar de tenir 800 mil vots l’any 1928 a tenir-ne més de sis milions l’any 1930. Els comunistes alemanys, lluny de preocupar-se, varen celebrar que havien augmentat el vot, de tenir-ne tres milions passaren a tenir-ne quatre milions i mig. Varen fer una bona valoració dels resultats i restaren importància a la pujada del nazisme, considerant que l’èxit hitlerià era merament conjuntural, propi d’un partit petitburgès destinat al fracàs. Dissidents d’Stalin en aquell moment ja varen advertir que la banalització d’aquest progressiu suport popular a Hitler comportava una greu irresponsabilitat.

Leonardo Padura, nascut a l’Havana l’any 1955, és l’autor d’un llibre extraordinari titulat El hombre que amaba a los perros, que és la història de l’exili i assassinat de Lev Davídovich (Trotski) i de l’autor del crim, el català Ramon Mercader —tots dos personatges curiosament eren uns apassionats del cans. El llibre també és un relat històric de les dissidències suïcides que hi va haver entre l’esquerra espanyola durant la guerra civil i del paper que hi tengueren els comunistes soviètics. El hombre que amaba a los perros és una revisió crítica de l’stalinisme i també la història de dues famílies, la de Mercader i la de Trotski, devastades per la crueltat del règim soviètic durant les dècades dels anys trenta i dels anys quaranta del segle passat.

Segons el relat de Padura —una narració literària formalment molt cuidada i d’una extensió de gairebé 800 pàgines— Stalin, premeditadament, va treure rellevància a l’ascens de Hitler amb la finalitat d’acumular poder i credibilitat opositora. És a dir, requeria d’un enemic poderós com Hitler per justificar el seu propi ascens i la progressiva concentració de poder, amb l’excusa de ser capaç de fer-li front amb totes les garanties. Va ser per aquest motiu que va desatendre les recomanacions dels dissidents, Trostki entre altres, quan varen advertir sobre la conveniència que a Alemanya el partit comunista s’hauria d’haver aliat amb els socialistes i els partits demòcrates, per frenar eficaçment un procés que havia de dur els nazis al govern i a la guerra. Va ser llavors quan Stalin va donar ordre al partit comunista alemany d’abstenir-se de fer cap aliança.

Padura també hi posa que Stalin —El hombre que amaba a los perros va començar a escriure’s l’any 1989 i no es va publicar fins l’any 2009, després d’anys d’investigació exhaustiva i després de revisar diferents versions— va ordenar als partits comunistes germans d’altres països iniciar campanyes de propaganda ideològica amb la finalitat de fer-se amb el monopoli de la lluita antifeixista. Aquestes campanyes propagaven la idea que el sistema soviètic era l’única elecció possible per derrotar Hitler i la barbàrie exterminadora nazi. Aquestes campanyes també acusaven algunes de les democràcies europees de ser merament contemplatives amb el feixisme i altres de ser-ne directament les causants de la seva progressió.

El llibre fa una dissecció del que va ser l’stalinisme —inclou una relació completíssima de noms de botxins i de víctimes—, encara que abasta moltes altres qüestions força interessants que hi estan vinculades però que tenen vida pròpia, gràcies a l’habilitat narrativa del seu autor. Es tracta d’episodis superposats que progressivament, a mesura que avança el relat, convergeixen. No és estrany que Padura necessitàs tants d’anys d’investigació i redactàs diferents versions, perquè les peces que ha hagut d’encaixar, per a completar la història, deuen hagut de menester l’ús de centenars de fitxes. D’aquesta manera, trobam els episodis dedicats a la guerra civil espanyola; el procés de selecció de Ramon Mercader amb l’objectiu d’aconseguir ser la persona adequada i encarregada d’assassinar Trotski; les persones que l’influenciaren —la seva mare, Caridad del Río, una comunista fanàtica fins a l’extrem de la irracionalitat, va tenir un paper determinant—; els comissaris del partit comunista soviètic que l’entrenaren, molts de mesos de dura preparació física i psicològica amb alguns episodis certament sinistres, inhumans; les purgues d’Stalin i l’episodi de les diverses etapes de l’exili de Trotski, fins que va arribar a Mèxic.

El llibre de Padura certament és una obra ingent perquè també ens informa de les amants que va tenir Ramon Mercader o de la filla que mai no va conèixer. Els anys que va passar empresonat a Mèxic, després de l’assassinat; les dures condicions de vida que va patir a la presó. Els trists mesos d’exili que va passar a Moscú, en sortir de presidi. L’estada a Cuba; les sospites que va morir enverinat, penedit i desenganyat, per por que no parlàs demés. L’etapa final mexicana de Mercader, camuflat en una falsa identitat d’inversor belga; el casament premeditat amb Sylvia Ageloff, fidel secretària de Trotski que va passar a Mercader, involuntàriament, informació vital per a l’èxit de l’atemptat. L’amistat de Trotski amb la pintora mexicana Frida Kalho, amb la seva germana i amb el marit de Frida, el també pintor Diego Rivera.

Les lectures de Trotski i els intel·lectuals que va conèixer a cada un dels països que va residir, exiliat, sempre en condicions precàries per mor de la pressió diplomàtica de l’URSS i per por de patir un atemptat orquestrat pels serveis secrets d’Stalin. La dramàtica història de la família de Trotski, gairebé tota, fills inclosos, assassinada pels esbirros del dictador comunista. En definitiva, el llibre de Leonardo Padura és un llibre fascinant que, tot i ser el drama d’un fracàs històric i de seva extensió, del nombre de pàgines, hom pot llegir d’una tirada.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.