La generalització del cotxe particular ens ha fet oblidar el temps en què el transport públic no era una reivindicació per descongestionar, sinó l’única manera que hi havia per anar allà deçà de l’Illa, durant dècades, ja que al cotxe per família, que no per hom, no arribarà fins al llindar dels 70. Abans els que no eren rics havien d’anar a visitar els parents, l’al·lota o a Lluc amb “sa camiona”, nom que venia de què els primers automòbils de transport col·lectiu que s’habilitaren per al cas foren camions amb quatre posts per seure i una lona per si plovia. Un gran avenç que substituïa les diligències, tartanes o el que fos, ja ben entrat el segle XX i, com deien els nostres majors, que no anaven d’excursió ni de berbes: “val més un mal colcar que un bon anar a peu”. Això darrer és el que feia quasi tothom per anar al jornal al segle XIX, quan la mobilitat per a altres qüestions era mínima.

Amb aquest panorama l’eix del Raiguer i els pobles que es pogueren enfilar en les línies de tren de Sóller, Artà, Felanitx i Santanyí ho tingueren molt millor, ja que a partir de 1875 s’inauguren les primeres línies, devers mig segle abans de les camiones aquelles. No cal dir que la revolució era total: de la nit al dia hom canviava el carro, l’anar a peu o el no sortir mai del poble per un transport pràctic i a una velocitat fins aleshores ni somniada.

Així les coses, i en una societat que evoluciona i pot començar a pensar en temps lliure, veure món i una certa inquietud cultural i de descoberta, tenim tots els ingredients per a què el fenomen excursionista eclosioni. Tot fent de profetes del passat: és evident que no podia ésser d’altra manera.

L’excursionisme català es pot dir que neix el 1876: cinc joves barcelonins varen agafar el tren que els acostaria al turó de Montgat. De l’èxit d’aquella eixida decidiren constituir-se en l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que anys més tard es convertiria en Centre Excursionista de Catalunya (el degà CEC). Josep Fiter, en fer-ne la crònica comentava que s’havien organitzat en un vagó del primer ferrocarril inaugurat a Espanya: la línia Barcelona-Mataró.

A Mallorca l’excursionisme organitzat comença el 1895, quan es funda la Societat Excursionista (Valero dixit) amb una excursió de pronòstic: dissabte Palma-Sóller (tot a peu, encara falten anys per al tren d’allà), diumenge lliure per Sóller, i dilluns cap a Deià, Valldemossa, Esporles i Palma. Tenguem present que els més sortats tendrien botes de soldat retirat, però la resta només tendrien espardenyes de l’època: degueren quedar ben espotonats.

Les primeres estacions del tren d’Inca seran punts de partida essencials per anar descobrint el paisatge de l’Illa, començant per uns primers llocs d’anomenada que hom vol conèixer: Sant Marçal, Pòrtol, l’ermita de Son Seguí, l’avenc de Son Pou, el pi de Son Vivot, el castell d’Alaró, puig de Santa Magdalena, Lluc... seran les eixides més populars dels primers moments de l’excursionisme. Els llocs on abans ja s’hi feien romeries anuals amb carros ara són a l’abast en un dia d’excursió des de Palma. En un principi l’excursionisme és un fenomen ciutadà, perquè és on hi ha més gent benestant que es pot permetre algun temps lliure i pensar en oci i esbarjo o unes primeres aventuretes, a això ajuda precisament que les muntanyes siguin enfora i inexplorades (per part dels ciutadans). Els dels pobles que ja coneixen les muntanyes per ses feines habituals, adesiara maleïdes, ja n’estan farts, de camins de mala petja.

Ara tot això pot semblar una favada, però ens hem de situar a l’època. Un personatge il·lustrat que no pot pus, com és Pere d’Alcàntara Penya: Homo universalis, trescador incansable i autor del que es pot considerar la primera guia excursionista (Guía manual de las Islas Baleares, 1891), qualifica el barranc de Biniaraix com a “horrible”. Es veu que la percepció de la bellesa del paisatge va per èpoques: en aquells anys arribar a Sóller ja era una bona espotonada, endinsar-se pel Barranc, ja ho veis. Però ben segur que la inauguració del tren de Sóller, el 1912, havia de marcar un nou capítol. Amb una afició que va guanyant adeptes i arribant a Sóller amb un viatget d’una hora, es Barranc se’ns dubte aviat s’humanitzarà i es convertirà en excursió predilecta, i amb motiu. Ja en temps molt més moderns hi vaig acompanyar uns madrilenys que coneixien tota la serra de Gredos, Guadarrama i part dels Pirineus, i bavaven, contemplant es Barranc.

Altre tant passarà amb el puig Major, tractant-se del puig més alt de Mallorca esdevindrà una fita de primera que ultrapassarà el petit món de l’excursionisme organitzat. Molts joves no tendran aquesta afició però sí que voldran assolir algun dia el cim de Mallorca. El més pràctic era a l’estiu, per simplificar l’embalum de roba i mantes (l’equip actual encara no s’havia inventat) i assegurar-se el bon temps, però també calia evitar la socarrada; aleshores el més pràctic era anar amb tren fins a Sóller, dissabte horabaixa, i fer la pujada de nit intentant arribar a punt per a veure sortir el sol d’allà dalt. Els que aconseguien arribar al cap curucull, en haver berenat, ara sí que sí, els tocava davallar aviat per tornar esser a Sóller abans de mig dia. De dormir... al tren, que per qualque cosa és protagonista.