Les Illes Balears varen suposar un assaig de laboratori en el franquisme i en la posterior transició cap a la democràcia. Va ser un territori triat plenament a consciència per a fomentar una nova indústria: el Turisme.

Cal dir que prèviament, durant la II República, ja hi havia hagut una petita obertura que es va veure afectada per la Guerra Civil.

Evidentment sense la existència d’una democràcia, no calen lleis, ni permisos, ni protocols per tal de coordinar i gestionar projectes urbanístics abominables.

Els protagonistes principals i originals d’aquesta nova era duen noms i llinatges, formen part d’aquests imperis hotelers, com són: família Escarrer, els Fluxa, els Barceló, els Matute, entre d’altres. Qui sense amagar-se de res, varen començar de manera coordinada i conjunta amb les autoritats franquistes existents en aquell temps, la massacre del territori.

El negoci era rodó, els mateixos franquistes i empresaris, formaven part d’un mateix equip. Ningú podia plantar cara.

Els hotelers es varen convertir en autèntics cacics, grans mastodonts que feien el que fos per al negoci, sense tenir en compte evidentment cap mesura mediambiental ni de respecte del territori.

L’any 2002 va aparèixer el primer impost turístic anomenat: eco taxa.

Això va ser un intent d’introducció dels governs competents per tal d’irrompre en aquest lobby turístic, que era qui comandava el timó.

Però la realitat és que independentment de les diferents legislatures i el color polític dels governs que han estat al capdavant, aquest projecte del capitalisme turístic ferotge ha seguit el seu curs. Macro construccions i projectes urbanístics totalment irrespectuosos amb l’entorn, permissivitat i foment d’aquest turisme ‘low cost’ a certes zones de Mallorca, com des de ja fa un temps aquesta nova onada de turisme de luxe i per a gent amb un poder adquisitiu molt alt. I aquí entra el joc aquest concepte tant emprat avui en dia. La GENTRIFICACIÓ.

L’aparició dels pisos turístics promocionats per plataformes com Airbnb, multitud d’immobiliàries de luxe a centre ciutat i part forana, han transformat aquest mapa turístic, cap al naixement notable d’un nou turisme més selecta i ric. I que ja no serà tant un turisme de temporada, de visita i tornada. Suposa un turisme de residència. Gent que decideix irrompre a l’estructura de l’habitatge d’un territori, però homogeneïtzant les zones amb negocis, tendes i tot tipus de franquícies recolzades per multinacionals, traient tot tipus de personalitat a les mitjanes o grans ciutats.

I el més preocupant, òbviament, deteriorant les condicions laborals dels treballadors/es en general, fent inflar de forma desorbitada la bombolla dels lloguers i malbaratant dia rere dia el territori.

Tot això condueix cap a la impossibilitat per part dels i les residents, d’accedir a l’habitatge, a gran part de l’oci i veure’s afectat el seu dia a dia per la massificació incansable de platges, cales, pobles, barris, etc.

I llenço una pregunta: fins a quin punt, de forma autocrítica, nosaltres mateixes no hem estat protagonistes i seguim participant també en aquesta gentrificació?