Els darrers incidents amb motiu d’agressions a persones que han volgut parlar en mallorquí, una en un cafè de Son Ferriol i una altra en un hospital públic, si no vaig errat, m’han fet recordar els versos de Joaquim Rubió i Ors: «Cantant amb la pròpia llengua / com un estrany en ma pàtria / fui tingut...» Aquesta reiteració d’incidents és simptomàtica perquè, ben segur, per cada dues persones que compareixen denunciant una agressió, n`hi deu haver vint-i-cinc que passen desapercebudes. Esdevé també d’aquesta manera en els casos de maltractament a dones i a criatures, tal com denuncien les professionals de l’assistència social.

És indicatiu, d’aquesta poca transcendència pública, la de les agressions, el fet que el president de l’OCB hagi advertit, en el decurs d’una roda de premsa que va protagonitzar fa un parell de setmanes, que la gent no ha de “girar la llengua”, tot i la pressió contrària, i també que és convenient denunciar tots els casos d’abusos comesos. La reproducció intermitent d’aquests incidents, i els crits d’alerta que corresponen, demostra que la perfecció en l`ús normal de la llengua catalana està lluny de concretar-se. És com si estiguéssim exposats, fóssim propensos, a una mala passa de malaltia desatesa, o a un llarg costum de resignació que hagués de ser inevitable.

Impera un nacionalisme espanyol complet, mig de radical i mig de no tan radical però més efectiu, que vol la nostra llengua en un estat permanent de desori, desballestada, desproveïda d’una mínima atenció ordenada i eficaç, en permanent situació de dificultat assumida, de desavantatge continuat; subordinada, la llengua catalana, a les directrius de la Instrucción Pública, que només impugna la nostra ambició, perquè la llengua castellana la tenen a disposició general i obligatòriament, com és de domini públic. Aquesta és la realitat, els defectes de l’autonomisme adjudicat a les províncies.

Les institucions espanyoles sí que és ver que estan ben acreditades; tant que gairebé tothom s’hi acomoda. Unes institucions que a les bones, i sovint —avisen, si ho creuen oportú— també a les males, procuren anorrear tot allò que troben que no és convenient. La mala praxi de transformar la convivència en problemes que nosaltres, els mallorquins que volem parlar la nostra llengua, hem de patir. El català encara el volen com a mer instrument per a la cultureta d’anar per casa; a Mallorca, dialecte minoritari i, en termes generals mantingut, sobretot, gràcies a la bona voluntat i el sacrifici de les famílies més rústiques. L’ànima del provincià ha de ser la de l’anarquia dialectal —per paga costa tant organitzar els requisits de mínims. El castellà, en canvi, llengua universal; la de l’expressió viva, assimilada unànimement. La idea històrica imposada, més o manco subtilment —va per temporades—, que la innecessària fixació social de la llengua catalana no ha de crear incomoditat a ningú perquè sempre tendrem avinent la satisfacció de poder ser cosmopolites —hi ha llengües a voler i alternatives!—; l’eficiència de la llibertat inclusiva.

Ara que hi som convé recordar allò que diuen, que només els feixistes reconeixen l’Estat com a valor suprem; o sigui, que amb la pólvora cremada de l’article 155 el Govern espanyol pot dotar-nos de consciència i de voluntat imposada. Vol dir això que el marc de convivència que s’hauria d’ocupar del benestar indispensable, en termes de justícia i reconeixements equitatius, està supeditat. És a dir, que per a ells la llibertat és una qüestió acadèmica; un tema de talent personal, el del seus representants, que utilitzen per assenyalar els límits imposats. Els denominats unionistes organitzen la llibertat que no els correspon, la dels altres, prescindint de la nostra experiència de llibertat. Vet aquí la llei de la impotència que ens demanen, que hem d’acceptar com a la millor de les llibertats possibles.

El poder absolut de la paraula en llengua catalana, arruïnat. Voluntat d’extermini lingüístic que, tal com deia Lluís Solà, no té mai conseqüències legals (perquè actuen amb la impunitat que els proporciona la força armada, siguem francs). En canvi, sí que en tenen sempre, de conseqüències, els nostres intents de restauració: la seva administració de justícia ens ho recorda constantment. Aquesta és la manera de distorsionar que té l’espanyolisme, de dreta i d’esquerra, per utilitzar una denominació avui en dia ja molt convencional. A partir de diverses escenificacions, per activa o subtilment, propaguen la sensació que tots els valors són universals, però que uns sempre ho són més que els altres.

Llengua que sempre ha d’anar a remolc, a la defensiva, amb una única aspiració, la dels representants polítics, de modificar els terminis de les resolucions, inevitablement sempre desfavorables. És la improvisació tàctica primer de tot, abans que la supeditació a les necessitats reals dels ideals. Governen, els unionistes, de tal manera que aparentment mai no hi ha ni guanyadors ni perdedors, fins que tanmateix la realitat caparruda els desemmascara. L’ordre —els inconvenients que sempre superen els avantatges— que no perd mai la compostura, rehabilitat sempre seguit, per mor de l’aparent diversificació d’ofertes que proporciona el Sistema.