Entre 1983 i 1984, el diari Avui va publicar per entregues la novel·la Sota el signe de Sagitari de Jaume Fuster. Durant 1985 i 1986, Fuster la va reescriure i poc després l’editorial La Magrana la va publicar a la col·lecció acabada d’estrenar, La negra. Després, La Magrana publicaria, entre altres títols, Muts i a la gàbia, d’Andreu Martí, i Es vessa la sang fàcil, de Manuel de Pedrolo.

Amb el pretext de la imminent aparició de la novel·la Sota el signe de Sagitari, Miquel Riera entrevistà Jaume Fuster per fer un reportatge que dia 21 de juliol de 1986 va publicar la revista El Temps. L’entrevista es va fer a la casa, un sobreàtic, que Fuster (Barcelona, 1945-Hospitalet de Llobregat, 1998) tenia al barri de l’Eixample de Barcelona. Miquel Riera s’interessa pels precedents que provocaren l’interès que l’escriptor tenia pel gènere policíac. Respon Fuster: «L’afició al gènere denominat negre ve del meu pare, que era un gran afeccionat. M’interessa especialment l’estructura narrativa, la utilització que es fa del muntatge de situacions i les el·lipsis.»

Continua manifestant Fuster: «Al Mercat de Sant Antoni de Barcelona visitava les parades de llibres d’ocasió i hi canviava les novel·les que ja tenia per altres. Sempre de tall policíac. Res de novel·les de western ni d’Hazañas bélicas.» Arribat en aquest punt, Miquel Riera afegeix que després havia d’arribar la mítica col·lecció Cua de Palla i que Fuster, en el moment de fer l’entrevista, presumia d’haver adquirit els setanta títols publicats.

Els anys passen i Fuster adverteix d’un fenomen literari i social nou: «Abans, llegir aquesta mena de literatura no era gaire ben vist. Se la considerava de poca categoria. Ara ha obtingut certa dignitat. Se n’edita un nombre considerable i hi ha un públic seguidor força nombrós.» Riera tot d’una demana quin públic s’interessa més per la denominada sèrie negra, i contesta Fuster: «Podríem subdividir-lo entre aquell que, de sempre, n’és fidel, entre el qual em conto, i les noves generacions. La gent jove s’hi sent molt atreta. De ben segur, perquè hi troben històries coherents i senzilles, ingredients que tenen les novel·les negres.»

L’escriptor barceloní reafirma la versió que en el denominat gènere negre hi ha una càrrega social significativa, que es demostra en l’aire de desencís, tan característic dels personatges protagonistes. Un món de relacions ambigües, sovint crispades i violentes que sol ser captat per molts de lectors, els quals fan un reconeixement directe dels protagonistes. Després, Miquel Riera posa esment a la novel·la De mica en mica s’omple la pica, escrita per Fuster l’any 1972, i contesta l’autor: «Aquesta obra ha tingut una odissea certament curiosa. Tot i ser escrita al 1972, de bon principi no tingué gaire èxit. L’evolució començà quan fou recomanada als infants de les escoles, perquè es considerava de lectura senzilla. I ves per on, ara ja se n’han venut cent vint mil exemplars, només en la versió catalana. S’ha traduït a diversos idiomes i, fins i tot, se n’ha fet un guió per a una pel·lícula i és possible que un guió per a la televisió.»

Aprofitant la referència cinematogràfica, Riera demana a Fuster quines són les seves preferències, referides al cinema policíac. L’escriptor fa comentaris sobre el film The Killing, d’Stanley Kubrick, un dels seus preferits. Fuster ja tenia experiència com a guionista del programa Les claus de vidre, que havia emès TV3. Referent als projectes que tenia llavors l’autor de De mica en mica s’omple la pica, respon l’escriptor: «La primera opció és continuar amb la novel·la La corona valenciana. La segona, escriure la tercera part de L’illa de les tres taronges, i la tercera, potser, fer una novel·la sobre els audiovisuals.»

Acabant ja l’entrevista, Miquel Riera demana de quina manera s’ha de fer una bona novel·la negra en un context com el català. Contesta Jaume Fuster: «Sí, és possible ambientar-la a tot arreu, però s’ha d’adequar a cada zona on es desenvolupa el fet que es descriu. Allò vertaderament interessant són les relacions que s’estableixen entre els personatges i els contrasts d’ambients. Em diverteixo contraposant els ambients senyorials amb el submón marginal i sòrdid. Aquí, a Barcelona, en trobem un exponent característic entre la part alta de la ciutat, Sarrià —Avinguda Pearson—, i el districte cinquè, el barri xinès.»

Convé afegir que Jaume Fuster va ser un escriptor important per a la consolidació del gènere policíac escrit en català. També Manuel de Pedrolo, Andreu Martí, el mallorquí Antoni Serra o el valencià Ferran Torrent, o Maria Antònia Oliver. Endemés hi va haver autors anteriors que varen escriure narracions d’interès, potser no tan conegudes, com ara Jaume Roig, Rafael Tasis i fins i tot alguna novel·la especialitzada que ha tengut poca divulgació de Mercè Rodoreda, sobretot perquè ella va renegar d’aquesta obra. Pedrolo i Tasis sempre varen defensar el gènere, primer pel valor literari que atorgaven a algunes d’aquestes narracions i, després, perquè opinaven que era un gènere ideal per a l’entreteniment i, per tant, aprofitable per avesar el públic, nombrós i afeccionat, a la lectura en llengua catalana.