És difícil no commoure's davant els quatre minuts i mig d'intervenció de la diputada d'ERC, Jenn Díaz, al Parlament de Catalunya aquest dijous.

És impossible no fer-ho davant el final de la seva intervenció: «Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista. No ho explico com a víctima sinó com a supervivent».

La violència masclista és una xacra brutal que pateixen la gairebé totalitat de les societats actuals. I venim de temps encara pitjors.

«Les dones estem cansades, enfadades, fartes. Però tenim una arma: el testimoni. Una arma que ens fa més fortes. La història també l’explicarem nosaltres. El testimoni és la nostra arma, acabaré amb el meu propi 'Cuéntalo', per trencar tant silenci».

Més enllà de la indiscutible utilitat que tenen discursos de personatges públics com una diputada. Més enllà del coratge i força interior que evidencia el testimoni de Jenn Díaz, és destacable i molt important l'enfocament des del qual parla la diputada republicana: ho fa com a persona recuperada, com a «supervivent» d'aquest terrorisme salvatge que és la violència masclista.

Tal i com diu na Bel Olid: «Que una escriptora amb talent, una representant política impecable, parli així de clar sobre la seva experiència i ho faci com a persona recuperada, ens fa sentir menys soles a les que també hem patit violència masclista. Ens mostra una llum possible en un camí que podem fer».