Com diu el dr. Lluís Garcia-Sevilla, psiquiatre especialista, entre d’altres coses, en el xoc intercultural, quan un col·lectiu d’immigrants no s’integren normalment a la societat que els acull és que alguna cosa molt greu hi està ocorrent, en el si d’aquesta societat. El normal és integrar-se. He tengut ocasió de fer una petita comparació entre els fills dels immigrants peruans que viuen a Barcelona i els que viuen en una petita població d’Alemanya. Els barcelonins parlen espanyol amb els pares, i continuen parlant espanyol entre ells, encara que majoritàriament hagin après català. Els de Jena parlen espanyol amb els pares, però parlen alemany entre ells, encara que tots siguin d’origen peruà. Els d’Eivissa parlen espanyol entre ells, i, endemés, molts no saben ni tan sols parlar català amb un mínim de fluïdesa. Normalitat a Alemanya, seminormalitat a Catalunya i anormalitat absoluta a Eivissa. Això és el que tenim.
L’assagista Enric Vila, basant-se en el psicòleg Vamik D. Volkan, especialista en la teoria del dol, explica que el lerrouxisme (crec que estructural als òrgans dirigents de l’Estat espanyol) ha mantengut el dol de la primer immigració espanyola (la dels anys seixantes i setantes, a l’illa d’Eivissa) per poder-la llançar contra la societat en conjunt, si feia falta. Per això ha evitat que s’incorporassin normalment a la comunitat lingüística catalana. I ara intenta utilitzar-los contra l’autogovern a través de formacions polítiques com PP, Ciutadans o, molt més minoritàriament, Vox. El manteniment de la llengua d’origen, fins i tot en una tercera o quarta generació, els recorda la condició d’immigrats. He conegut jóvens que han nascut a Eivissa que encara parlen de «mi pueblo» quan es refereixen a la població d’origen dels pares (o fins i tot dels avis!). No han fet el dol. I el seu país no els ha permès que el fessin per mantenir les ferides obertes (les seues, clar!), per poder-los utilitzar contra nosaltres quan faci falta.
Per entendre bé això, també s’ha d’entendre, amb prou claredat, que som una nació ocupada. Les Balears som directament comparables amb una colònia clàssica. Sense aquest factor fonamental, no s’entén res.
"...al no estar en un país hispanohablante se acomodan...", afirma en Colom. Però és que fins el 1715 aquí no era un país castellanoparlant i fins i tot ben entrat es segle XX pràcticament no ho era. Allò que diferencia un cas de s'altre és que a Alemanya no hi ha sa força coactiva de s'estat espanyol que hi ha hagut i que hi ha a Eivissa, a Mallorca, a Catalunya o a la resta des Països Catalans