Com tantíssimes altres menorquines i menorquins, vaig estudiar a Barcelona. És una de les èpoques millors que he viscut, perquè érem joves, i perquè vaig tenir la gran sort de viure en un pis d’estudiants amb altres dones. 4 érem de Menorca i va arribar un 5è element de Gandesa, que va fer que aquella experiència ja fos rodona.
Durant els anys que vam compartir juntes vam créixer com a dones i vam anar creant, conjuntament, el nostre discurs feminista. Fruit de les diferents experiències, de les diferents formacions que aportàvem, teníem unes converses que encara record i en les quals, en múltiples ocasions, m’hi retrob.
Us explic aquesta experiència personal perquè aquests dies passats, una de les meves amigues, especialitzada en l’àmbit feminista i que fa feina a una associació que treballa amb dones que han patit violència masclista, ha publicat un article clarificador sobre les diferents violències masclistes que les dones patim. Perquè n’hem de parlar en plural: institucional, social… Aquest article, per si vos interessa llegir-lo (vos el recoman!) el podreu trobar a Sentit Crític, sota el títol “Desarticulem la violència institucional contra les dones”.
Ara us explicaré una altra experiència personal. Des que vaig tenir la menstruació per primer cop vaig patir molts dolors, que van anar augmentant al llarg dels anys. Evidentment, anava al metge, cercant una resposta al que li passava al meu cos: que no ens enganin, patir dolor amb la regla ni és normal ni natural. El cas és que vaig pelegrinar durant anys i anys pel sistema de salut, sense obtenir mai cap resposta i, molt menys, una solució. El més gros que em va dir una ginecòloga va ser que si patia tant de mal que em prengués antiinflamatoris durant la setmana prèvia que em baixés la regla. Així, sense mesurar els efectes secundaris d’aquest abús de medicació. És ben clar que me’n vaig anar de la seva consulta molt indignada (i li ho vaig fer saber a la doctora) i em vaig negar a omplir el meu cos de medicines sense que avaluessin perquè patia tant.
El meu problema no era el meu cos
Durant molt de temps em vaig sentir molt tota sola. Molt. I em vaig adonar que depenia de mi i de conèixer i escoltar el meu propi cos per provar de solucionar aquesta anomalia.
I ho vaig aconseguir! El meu problema no era el meu cos, el meu problema era el que “ficava” al meu cos: tampons. Així de senzill. Aquests tampons que ens han de fer més fàcil la vida a les dones s’havia convertit en la causa i origen del meu patiment.
I per què us explic tot açò? Doncs perquè durant els anys que vaig passar cercant una resposta ningú, ho torn a dir, NINGÚ es va preocupar per demanar-me què emprava. I ho saben, amigues, els professionals saben que aquest producte d’higiene íntima pot provocar dolors perquè poc després vaig poder xerrar amb una altra ginecòloga i, quan li vaig explicar el meu cas, m’ho va confessar. Saber-ho i no fer res em sembla d’un sadisme immens. Una de les violències que us deia a l’inici.
És fonamental reconèixer les violències que patim. Les Nacions Unides defineixen la violència masclista com aquells actes vers les dones i nenes que puguin tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona.
Avui us he parlat d’un simple exemple, amb final feliç, però la maleïda realitat en la que vivim comença a ser ofegant, i si no ho veieu clar, penseu en la “manada” i els efectes posteriors que ha produït la seva impunitat: els violents els trobam a tot arreu. PROU!
