Després del cop d'estat perpetrat el 3 de gener de 1874 pel general Manuel Pavía contra les Corts de la República federal i l'establiment d'un govern dictatorial, presidit pel liberal Francisco Serrano, l'augment de les restriccions a la llibertat de premsa foren immediates. L'endemà del cop, el govern ordenà la suspensió de la premsa carlina i «cantonal» (Ordre circular de 4 de gener de 1874) i el 15 autoritzà de multar i suspendre les publicacions que entrebancassin els objectius del govern de mantenir «l'ordre públic» (Ordre circular de 15 de gener de 1874).
Ja en el marc de la monarquia restaurada pel pronunciamiento del general Martínez Campos (29 de desembre de 1874), el govern presidit per Antonio Cánovas del Castillo prohibí «de manera terminant i absoluta d'atacar directament o indirecta o mitjançant al·legories, metàfores o dibuixos el sistema monarquicoconstitucional, com també qualsevol al·lusió als actes, opinions o la persona inviolable del rei i als de qualsevol altre individu de la família reial» (Decret de 29 de gener de 1875, art. 2). Igualment, també interdigué de «proclamar i sostenir qualsevol altra forma de govern que la monarquicoconstitucional» (art. 3).
Així mateix, es prohibia de publicar notícies «que puguin produir la discòrdia o antagonisme entre els diferents cossos de l'Exèrcit i l'Armada i tot el que pugui transgredir el més mínim l'obediència absoluta i el respecte que tot militar, tant se val de quina graduació o classe sigui, deu al rei i el seu govern» (art. 4), o «afavorir les operacions dels enemics o descobrir les que hagi d'executar i no haguessin executat encara les tropes de l'Exèrcit» (art. 5). El Decret preveia suspensions d'un mínim de 15 dies per al periòdic que infringís aquests preceptes, el tancament definitiu després de tres suspensions (art. 6) i suspensions d'un màxim de vuit dies per «insults a persones o coses religioses» o a «sobirans regnants o els poders constituïts en altres nacions, com també llurs representants acreditats» a Espanya, o les «injúries» a l'«autoritat» (art. 7). Així mateix, reintroduïa l'obligació de presentar la publicació davant les autoritats (quatre exemplars davant el Govern Civil) dues hores abans de la distribució (art. 8).
No fou fins gairebé quatre mesos després que el govern autoritzà la premsa a «plantejar i discutir qüestions constitucionals» (Decret reial de 18 de maig de 1875, art. 1). Tanmateix, si aquesta fórmula tan genèrica s'havia interpretat com contradictòria amb les restriccions imposades al Decret de 29 de gener, aquestes es reiteraren al Decret reial de 31 de desembre (art. 1.1-1.5, art. 1.8-1.10), d'una prolixitat que contrastava amb el laconisme del Decret de 18 de maig i que afegia restriccions noves: publicar notícies falses «de les quals pugui resultar qualque perill per a l'ordre públic o dany als interessos o crèdit de l'Estat» (art. 1.6), «provocar a la desobediència de les lleis o de les autoritats constituïdes, tot i que la provocació no hagi estat seguida de l'acte criminal aconsellat o fer apologia d'accions qualificades de delictes o faltes per les lleis» (art. 1.7).
Les infraccions ara se sancionarien amb suspensions d'entre set dies i dos mesos; fins a tres mesos, en cas de reincidència, i el tancament, en cas de reincidència doble (art. 4). A més, també s'autoritzava l'aplicació d'aquestes mesures a les publicacions que, «prèvia advertència especial» que no ho fessin, tractassin «determinades qüestions» sobre «les relacions internacionals» (art. 28). El Ministeri de la Governació nomenaria fiscals especials d'impremta a cada província (art. 6), els quals tendrien la potestat d'ordenar el segrest de les publicacions (art. 8) i, a les poblacions on no n'hi hagués, el governador civil i el batle, però informant-ne al fiscal, perquè pogués denunciar-la (art. 23). La decisió sobre la denúncia correspondria a un tribunal compost per tres magistrats de l'audiència provincial, nomenats pel Ministeri de Gràcia i Justícia (art. 5), contra la decisió del qual es podria interposar recurs de cassació davant el president del tribunal, el qual l'elevaria al Tribunal Suprem (art. 17-19). Per Ordre reial de 6 de febrer de 1876, el govern imposà la censura prèvia per als impresos que no fossin periòdics ni llibres (art. 3) i tipificà com a delicte de «desobediència» i «apologia» del delicte la «impugnació» o «desautorització» en impresos de les decisions dels tribunals de justícia (art. 2).
La Constitució de la monarquia restaurada (en la persona d'Alfons XII sota la regència de Maria Cristina de Borbó), aprovada el 30 de juny de 1876, restablí la declaració explícita de la confessionalitat catòlica de l'Estat i, a més, reintroduí la prohibició d'«altres cerimònies» o «manifestacions públiques» religioses (art. 11). Tot i reconèixer el dret dels espanyols a «emetre lliurement llurs idees i opinions, adés de paraula, adés per escrit, servint-se de la impremta o d'altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia» (art. 13), tot seguit anunciava que les lleis que el regulassin ho haurien de fer «sens perjudici dels drets de la nació ni els atributs essencials del poder públic», fórmula molt més indefinida que la de l'article 31 de la Constitució de 1869, ja que aquesta no limitava les restriccions a la llibertat d'expressió a circumstàncies extraordinàries, supòsit, a més, també previst, i en els mateixos termes, a la Constitució de 1876 (art. 17).
Sobre les mesures repressives contra la premsa aplicades entre el cop d'estat de Pavía i l'aprovació de la Constitució de la monarquia són eloqüents les dades aportades el 30 de gener de 1877 pel diari El Imparcial: l'any 1874, en el conjunt de l'Estat les autoritats suprimiren 75 diaris d'un total de 101; l'any següent, 14 de 69, i el 1876, quatre de setanta.
La Llei de 7 de gener de 1879 suposà una altra regressió respecte al tractament de la llibertat d'impremta en la legislació del Sexenni. D'antuvi, augmentà el nombre de delictes d'impremta a 13 (fins i tot per sobre de la legislació isabelina) i reintroduí el criteri censatari per a exercir de «propietari» o «gerent» de periòdics polítics (230 ptes. de contribució territorial o, amb dos anys d'antelació, 500 de subsidi industrial, art. 4). També mantingué el permís governatiu previ per a penjar cartells (art. 77) i l'autorització al govern per a prohibir l'entrada al Regne d'impresos procedents de fora del territori estatal, llevat que estiguessin escrits en «idioma estranger» (art. 94). Sobre aquests dos preceptes, cal dir que no es podien considerar derogats pel Decret de 23 d'octubre de 1868, perquè aquest no es referia a cap d'aquestes dues facultats governatives, per bé que és pensable que no se'n féu ús durant el Sexenni, per la qual cosa el legislador restaurador sentia la necessitat de reiterar-les.
A banda de mantenir els delictes d'impremta sobre la monarquia del Codi penal, la Llei de 1879 n'afegia un d'«ofensa», consistent a al·ludir «de manera irrespectuosa, adés de manera directa, adés indirecta», als actes i opinions del rei, «propagar màximes i doctrines que indueixin a suposar-lo subjecte a responsabilitat o que neguin o desconeguin de qualque manera les seves prerrogatives», o publicar notícies sobre ell o sobre «qualsevol membre de la família reial», si li suposaven «desprestigi» (art. 16.3). També reintroduïa el delicte, instituït al Decret reial de 6 de juliol de 1845 (art. 1.2) i no recollit al Codi penal de 1870, d’«atacar directament o indirecta la forma de govern o les institucions fonamentals, propagar màximes o doctrines contràries al sistema monarquicoconstitucional» (art. 16.4). Sobre les «injúries» als cossos colegisladors, en el context d'un règim especialment conegut pel falsejament dels processos electorals, la Llei afegia un importat supòsit constitutiu del tipus: «posar en dubte la legitimitat d'unes eleccions generals per a diputats a Corts o per a senadors» (art. 16.5).
En tots aquests casos, a més, es mantenia la consideració de delictius els missatges d'«intenció», és a dir, expressats «amb al·legories de personatges o països suposats, o amb records històrics, o mitjançant ficcions o de qualsevol altra manera» (art. 16.5). La Llei mantenia el delicte d'«ofenses» a senadors o diputats pels vots emesos a les Corts i hi afegia les «opinions o doctrines» que aquests defensassin. També tipificava com a delicte el fet de «desfigurar maliciosament les sessions» (art. 16.6), considerant com a tal el fet d'atribuir-los declaracions que no figurassin al Diario de Sesiones (art. 16.7). La pena prevista per aquests «delictes» seria la suspensió de la publicació entre vint i seixanta dies o números, segons la periodicitat (art. 22). A més, les publicacions polítiques condemnades tres pics a aquesta pena en un període de dos anys serien suprimides (art. 25). El període de suspensió es reduïa al corresponent a entre quatre i vuit números per a les revistes «que no siguin exclusivament polítiques» (art. 24), i no se'n preveia la supressió per reincidència.
Això significava consolidar la legislació excepcional dels anys anteriors que establia penes col·lectives i contrastava amb els principis del Codi penal de 1870, que, en el tractament dels delictes d'impremta, establia una responsabilitat penal estrictament individual. A més, en el cas dels delictes tipificats al Codi penal com contraris a «la seguretat exterior de l'Estat», «de lesa majestat», «contra les Corts i llurs individus i el Consell de Ministres» i «contra la forma de govern» comesos mitjançant impremta, la Llei de 1879 no substituïa el Codi penal i s'aplicaria de manera accessòria, en cas de sentència penal condemnatòria (art. 19).
El virulent classisme del règim de la Restauració quedava palès en la reintroducció, com a delicte d'impremta, del delicte «contra la societat» tipificat a l'apartat segon de l'article 29 del Decret reial de 2 d'abril de 1852 (no recollit al Codi penal de 1870) consistent, en el text de la Llei, a propagar doctrines «contra l’organització familiar i de propietat o que s'adrecin a concitar unes classes contra d'altres» (art. 16.9). A més de mantenir la penalització de la publicació de notícies falses prevista a l'apartat tercer de l'article 584 del Codi penal, i que ara s'estenia també a «les famílies» (art. 16.10), s'afegia com a delicte la publicació de notícies «que puguin afavorir les operacions de l'enemic en temps de guerra civil o estrangera», com també «d'altres que promoguin discòrdies o antagonismes entre» els diversos cossos de l'Exèrcit i l'Armada «o que s'adrecin, en qualsevol forma i per qualsevol mitjà, a la transgressió de la disciplina militar» (art. 16.8).
La Llei mantenia (art. 16.1 i 16.2) el delicte d'impremta contra la religió previst a l'apartat tercer de l'article 240 del Codi penal, però ara singularitzava amb un apartat específic el catolicisme, definint el tipus com el fet d'«atacar directament o ridiculitzar els dogmes de la religió de l'Estat, el culte o els ministres d'aquesta o la moral cristiana» (art. 16.1). Així mateix, a més de mantenir (art. 16.11) el delicte d'incitació a la desobediència de les lleis o autoritats i l'apologia del delicte, recollit a l'apartat quart de l'article 584 del Codi penal de 1870, la Llei també tipificava com a delicte d'impremta el fet d'«atacar la inviolabilitat de la cosa jutjada o de tractar de coartar, amb amenaces o dicteris, la llibertat dels jutges, magistrats i funcionaris públics encarregats de perseguir i castigar delictes» (art. 16.13). La pena prevista per aquests «delictes» seria la suspensió de la publicació entre 15 i trenta dies o números, segons la periodicitat (art. 23), i serien suprimides en cas de patir sis suspensions per aquest període en un termini de dos anys (art. 25). Quant a les «revistes no exclusivament polítiques», el termini de suspensió seria l'equivalent al d'entre dos i quatre números (art. 24) i no se'n preveia la supressió per reincidència.
Per al coneixement dels delictes d'impremta, la Llei establia uns tribunals especials (els «tribunals d'impremta») formats per tres magistrats d'audiència de la província on s'editàs la publicació, nomenats pel govern (art. 31), en una violació flagrant del principi de separació de poders i a la qual no s'havia atrevit ni la legislació isabelina. Com a excepció, els «els delictes d'injúries o calúmnies contra els ministres i altres autoritats serien jutjats per la jurisdicció ordinària (art. 20).
La por de la paraula (I)
La por de la paraula (II)
La por de la paraula (III)
La por de la paraula (IV)
