Dia vint-i-vuit de setembre, els responsables de la nova col·lecció de llibres de poesia, 31D Magatzen Can Toni, de Documenta Balear, varen organitzar a Can Alcover, en aquestes ocasions palau que llueix sedes i miralls encesos, la presentació del volum número dos, Miloques i rabasses, l’autora del qual és Clara Fiol. Fiol és cantant i compositora, representant del trio vocal Marala. Miloques i rabasses és un aplec de lletres del seu repertori de cançons i altres escrits poètics que hi ha afegit. Segons va dir l’autora en un moment de la presentació del llibre, la proposta de publicar el material, un poc retocat a posta per a l’ocasió, li va arribar de part del director de la nova col·lecció de poesia, en Tomeu Martí.

La presentació del llibre, prou acadèmica, va anar a càrrec del professor de la UIB, Nicolau Dols. Va ser un comentari de text molt favorable als versos que ha publicat Clara Fiol. Intentarem reproduir, a mena de crònica de la vetllada, les paraules que va pronunciar el professor Dols que va dir, per començar, que a Fiol li ha costat de trobar el seu camí poètic —Miloques i rabasses és el primer llibre de la poetessa— i que els seus versos estan molt influenciats per la música que escriu. Segons Dols, la poesia ha de ser rememorable; només en aquest cas serà bona de recordar. És el ritme aconseguit que toca l’esperit i el cos, tot alhora. Poesia que ha d’impactar per mor de la musicalitat que atrapa, també per la tècnica que utilitza en la confecció de les paraules lligades; els versos. Aquesta fita Fiol l’hauria assolida.

El professor Dols també va dir que un llibre de poesia requereix dues o tres lectures, la darrera de totes sempre amb un llapis a la mà, disposat, el lector, a subratllar amb la intenció d’analitzar millor. L’escriptor de poesia —seguim reproduint les paraules del professor— no ha d’expressar els seus sentiments, sinó que n’ha de provocar i aquesta ambició s’aconsegueix, sobretot, a partir dels recursos tècnics i de les figures retòriques —preocupació verbal. El llibre de Clara Fiol no és cap provatura juvenil, ben al contrari; és un recull fresc i madur alhora, gràcies als paral·lelismes semàntics i al recurs de la paradoxa. El que ha de satisfer a Clara Fiol és que tots aquests mitjans de què disposa, fan que el seu llibre sigui rellevant. Dols va acabar la seva intervenció manifestant que el poeta no ha de caure en l’error de creure que ignora allò que duu entre mans pel fet que és incapaç de definir-ho.

A partir d’aquí hi afegiré algunes impressions personals, després d’haver llegit l’aplec de poemes. Fiol cerca la perfecció de la forma com si hagués de ser un deure inevitable. És una poesia que no cerca comunicar res, sinó provocar passió, sensació de plaer. És una lletra ideal per a ser recitada perquè duu incorporada la melodia i facilita l’eloqüència, com la que tenien els antics grecs que no manejaven llibres i als quals els bastava el recurs de la paraula parlada. Poesia viva, per tant, que permet expressar els sentiments en veu alta. Poesia com la tradicional, però nova, perquè duu una tonadeta incorporada que és pròpia. El lector de poesia sap que els versos el satisfan quan comprèn —envejós del tot— que li hauria agradat haver estat capaç d’escriure les paraules que té davant el nas.

Una cosa és que el poema ens agradi i una altra de diferent —per allò del valor afegit, el poema que ens persuadeix d’una manera més completa— és que el text ens emocioni. És el cas del treball que Clara Fiol ha publicat. En fi, hem llegit una composició pacífica, amb un contingut eròtic gens estrepitós — «M’ets immens. / De tot. Fins ben endins.» I també, «Vaig perdre la son per mor del teu sexe. / Tenia gust de melicotó i ritme de bicicleta.» Versos d’harmonia plaent, sense la confusió dels límits artístics.