Un dels nostres primers articles a la secció d’opinió d’aquest diari, devers el 1997, parlarem d’una curiosa i cridanera pràctica d’alguns dels visitants a la nostra benvolguda terra. Aquells a qui els ciutadans d’aquestes contrades hem convingut en anomenar amb el simpàtic apel·latiu de 'guiris', per ventura deshumanitzant-los una mica.

Allò que ens cridà l’atenció aleshores era una espècie de pseudosuïcidi, una sort de ritual que posen en pràctica els guiris, bàsicament els que pasturen per les zones de Puntabalena (Magaluf) i Balneari 6 (s’Arenal), i que consisteix en arribar ben entrada la matinada a l’hotel amb una moixa com la Seu, guaitar pel balcó (o intentar passar d’una habitació a una altra) i caure per avall... Es veu que, a causa de la ingestió de litres i litres de begudes alcohòliques, ja sigui en gerres, de la botella o d’uns poals de plàstic estil tot a 0’60, els pesa més el cap que els peus i es precipiten cap al carrer on hi aterren amb la testa. El mal sol ser proporcional al número de la planta de l’hotel des d’on cauen, encara que també hi entren altres variables com, per exemple, la velocitat assolida durant el vol, a causa del pes de l’individu volador. Els graciosos capells mexicans que llueixen alguns, tampoc no solen amortir gaire la caiguda.

A aquell article batiàrem la pràctica com 'haraguiri', car hi vèiem certes (per bé que molt llunyanes) reminiscències del suïcidi ritual japonès de nom semblant.

Malgrat que aquest Apunt exhali frivolitat pels quatre cantons, la cosa és prou seriosa, ja que, segons les dades de l’aleshores responsable de la secció de Crònica Negra, l'amic David Oliver, eren més d’una trentena els guiris que havien tornat en posició vertical i amb un vestit de fusta al seu país entre el 1995 i 1998 a causa d’allò que aquí anomenam haraguiri.

Des d'aleshores hem seguit amb un cert interès l'evolució de la pràctica, anomenada 'balconing' durant uns anys pels mitjans.

La pràctica és manté des de fa anys, però l'atenció dels mitjans és intermitent, com els governs de progrés, si fa no fa.

Sigui com sigui, enguany els mitjans en tornen a parlar molt. Per bé que ara no li diuen 'balconing'.

En aquell article de fa una vintena d'anys, ja advertirem que hi havia una pràctica molt més perillosa que la d’abocar-se a una balconada amb sobrepès de líquids espiritosos a la testa: la de guaitar al gran finestral obert que és un article d’opinió. Ja afirmàvem aleshores que hi havia moltes més possibilitats d’estampar-se i fer-se un bon trau a la crisma. I és que un cap ple d’idees pesa més que un cap ple d’alcohol i, sens dubte convida a que qualcú t’ajudi a caure...

No tenc gens d'experiència en això de beure alcohol, però sempre he sentit a dir que mesclar alcohols és dolent. En això altre, la cosa va, si fa no fa, igual. Si tens el cap ple d'idees mesclades sense criteri, aleshores no fa falta que ningú t'ajudi a caure. Caus totsol.

En el ridícul.