Les anomenades noves tecnologies són molt mestresses; com més va, més s’incumbeixen en les nostres vides. El fenomen començà fa devers trenta anys; una producció en massa que, segons els savis de Silicon Valley, havia de solucionar, en temps real, les imperfeccions del sistema de producció i de distribució de mercaderies, i de serveis derivats; havia de ser, en definitiva, la panacea per al primer afer del món, el capitalisme. Encara després, fa pocs anys, els mitjans de comunicació s’encaparrotaren a dir que la primavera àrab havia estat possible gràcies al poder de convocatòria i de la transmissió de consignes organitzatives, facilitades per la nova telefonia. Trenta anys després d’encetar l’enginyeria moderna, efectivament, el capitalisme ha millorat el rendiment i la primavera àrab ha estat esclafada, com sempre de manera clàssica, per la força de les armes.

És cert que gràcies al facebook, al twitter, al whatsapp, a les tablets o a l’smartphone i a altres enginys, tenim molta més informació, segurament quatre vegades més que fa cinquanta anys. És cert que ara concentram en un enginy electrònic les possibilitats de reproduir i d’enregistrar imatges i sons, editar textos, treballar amb un portàtil mentre ens desplaçam de lloc; hi podem sumar encara les meravelles dels múltiples serveis que avui ens ofereix el telèfon. Totes aquestes estupefaccions són certes i també ho és que els nostres enemics igualment les tenen a la seva disposició. Ara que em ve de tirada, contaré una anècdota perquè crec que és oportuna. Deu fer tres legislatures, durant la precampanya electoral, en una reunió per debatre el programa de govern municipal, el de Calvià, un dels presents va advertir, tot alarmat, que una candidata adversària li havia demostrat que tenia tres mil amics al facebook! i que era propietària d’una tablet moderníssima. Me’n record que un altre dels presents, va contrarestar la inquietud; va dir que una cosa és la representació virtual i una altra la realitat del territori físic. Doncs bé, la candidata en qüestió, tan magníficament connectada, va quedar la darrera de la llista amb el 0’5% dels vots emesos.

I tant que hem de fer ús de les noves tecnologies, no ens podem permetre de prescindir-ne, tudar aquest regal meravellós obsequiant-lo als nostres enemics. Ara bé, sense perdre mai de vista el territori que trepitjam perquè, potser, les noves tecnologies ens distreuen, una mica massa inconvenientment, dels altres afers. Els nostres enemics podem badar un poc; al cap i a la fi nosaltres no tenim, per exemple, les armes de destrucció massiva de què disposen ells, tal com demostraren dia 1 d’octubre de l’any passat. Només és un altre exemple.

Per paga, si no anam vius, l’ús de les noves tecnologies pot modificar les nostre capacitats comprensives, fer perdre l’hàbit de llegir de forma extensiva; l’avinentesa ocupada, sempre seguit, per l’allau d’informació, bona part de la qual imperfecta, pot canviar l’organització pausada que és la que permet adquirir coneixement. Certament el risc hi és; la dependència d’Internet alimenta el perill d’infantilització, de pensament banal adquirit a través de l’intercanvi de consignes i recurrències. Ho han advertit els editors tradicionals, Internet ha perjudicat la producció de llibres; per tant, pot dificultar la reflexió pausada.

Internet, una eina per al millorament social? Sovint sentim dir que les noves tecnologies de la comunicació serveixen per reforçar les oportunitats entre iguals. I tant, com les societats denominades multiculturals que mai no arriben a ser cosmopolites; cadascú al seu negoci, tot i la promoció que fa la propaganda del la mixtificació. També pot ser que la xarxa proporcioni molta informació a tothom, però no necessàriament més saviesa. Tanmateix hi predomina l’objectiu comercial i els estats s’hi insereixen d’una manera molt tradicional; l’envit sempre afavoreix les mateixes cartes en joc. Arribats a segons quins extrems, el principi d’autoritat hi fa presència. Jordi Jubany, antropòleg i expert en educació digital, i autor del llibre La família en digital, adverteix que les tecnologies no són neutrals, sinó fruit d’un disseny. L’objectiu, en el magma informàtic, també és el de submergir-nos en la superficialitat.

No hem de caure en alarmismes, ni tenir prejudicis contraproduents. Ens cal, però, adquirir les habilitats necessàries per tal de poder eludir els defectes induïts. Extreure la veritat de la intoxicació, sovint inherent a les xarxes socials; combatre els mites i les notificacions que ens arriben, de manera recurrent falses que circulen per l’univers virtual. Sempre ens han dit mentides, el que passa és que ara les propaguen ràpidament amb més eficàcia. Avui som més bons de seduir, i embolicats en la captivació de les noves tecnologies, dedicam menys temps a la reflexió; fins i tot diríem que estam més desinformats per mor de la sobreinformació, tal com avisen els observadors.  

Una dada que pot servir d’advertiment seria el fet que entre els integrants de la generació nascuda a l’entorn dels anys noranta del segle passat, és a dir, els joves que fan servir les noves tecnologies de manera natural i intuïtiva, la generació que s’ha socialitzat tecnològicament a través de processos d’autoaprenentatge, s’hi detecta un augment d’actituds masclistes i autoritàries. Potser no és res determinant, però ningú no pot negar que no sigui simptomàtic. Si sempre seguit ens envien imputs dels quals estam pendents; per allò de l’atracció que ens provoca el factor acció-reacció, perdem temps que hauríem de dedicar a reflexionar i a observar; tot de distraccions dilatòries que provoquen el risc d’anquilosar-nos en els prejudicis que han de menester ser interpel·lats. Això de la dependència de les suposades notícies, és com l’excitació d’un frenesí, una sobresaturació que ens impedeix mantenir l’atenció gaire estona en els continguts dels afers descrits. Està clar, un mal ús d’Internet ens provoca un mal de cap afegit. Tal com ho expressa Jordi Jubany; estar connectats no ha de significar necessàriament estar disponibles.