Si revisam els nostres escrits d'ara fa un any, ja advertíem que el pols que es jugava en la taula de la política catalana portaria a la independència de Catalunya o a una 'recentralització' del poder polític cap al govern espanyol.

Avisàvem que l'alternativa a la independència no era el manteniment de l'statu quo autonòmic, sinó que era un Estat espanyol centralitzat, dirigit pels jerarques de Madrid. I també escrivíem que aquesta situació no afectaria només Catalunya.

El llarguíssim i avorridíssim procés que ha anat des de les eleccions (fetes sense garanties) catalanes del 21 de desembre i avui, ha tengut vàries virtuts: ha posat en ridícul la pseudodemocràcia espanyola davant Europa i ha demostrat que l'Estat espanyol mantendrà la intervenció del govern autonòmic català (i per contagi, tota la resta) sempre.

L'única esperança per als catalans (i per als 'autonomistes' de la resta de l'estat) és que la República catalana proclamada el 27 d'octubre del 2017, agafi cos i es pugui anar desenvolupant.

Ens permetrem, avui, parafrasejar Rosa Luxemburg, que en el seu dia va proclamar allò de 'socialisme o barbàrie'.

Perquè contràriament a allò que sent repetir massa vegades: «això no va d'independència sí o d'independència no, això va de Democràcia», en realitat la dicotomia és: o guanya la República catalana, i amb ella tots els demòcrates de l'estat espanyol o perd l'independentisme, i darrere seu tots els demòcrates que hi ha a les diverses nacions que formen l'estat espanyol.

O República o barbàrie.