La  societat assisteix impassible a tota una sèrie de pràctiques que resulten completament inacceptables en qualsevol societat democràtica. Llegíem fa un parell de setmanes que el PP valencià havia obert una pàgina web perquè els pares d’alumnes poguessin denunciar anònimament (ho subratll: anònimament) els professors que suposadament estiguessin adoctrinant els seus fills. Als “peperos” valencians els ha sortit el tret per la culata perquè la pàgina s’ha omplert de queixes laborals, crítiques al govern de Rajoy i escrits en defensa dels professors. I l’han haguda de redireccionar.

Poc després, el  delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, conegut en cercles republicans catalans com “el Majordom”, afirmava que tenien més de cent-trenta denúncies per adoctrinament, que involucren... devers cinc-cents professors! Està ben clar que, a la Causa General contra l’independentisme, se n’hi ha afegit una de nova contra l’ensenyament català. I, en això com en tantes altres coses, l’extrema Espanya sí que té clar, i ben clar!, l’àmbit dels Països Catalans. Tant de bo els eivissencs, els mallorquins, els valencians o els catalans del Principat ho tenguéssim igual de clar que l’hi tenen els dirigents del PP, de Ciutadans o de Vox!

Mentrestant, un amic em comenta algun episodi nou sobre la Guerra dels Llaços a Catalunya. M’ho comenta, sia’m permès el parèntesi, el mateix dia que el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha parlat davant el Parlament de Flandes, amb un raig de diputats flamencs amb el llaç groc a la solapa. Diu que, al Principat, s’han format “Brigadas de Limpieza” per arrancar llaços grocs allà on n’hi hagi (que, per cert, n’hi ha pertot arreu, i amb abundància). El nom mateix recorda directament el passat nazi. Però bé, tampoc no és tan habitual: l’extrema Espanya, des de fa bastant de temps, a Catalunya fa servir una terminologia que no desmereix de res la del feixisme històric.

Hem assistit, així mateix, a l’espectacle vergonyós de la visita de dos secretaris d’Estat als guàrdies civils que han denunciat els nou professors de l’institut El Palau per adoctrinament. Aquests secretaris d’Estat no s’han reunit ni amb el professorat del centre, ni amb la directiva de l’institut, ni amb ningú del Departament d’Ensenyament, ni amb el Consell Escolar de Catalunya. S’han reunit només, a porta tancada i sense cap declaració posterior, amb els pares que han denunciat professors. Hi ha una causa judicial oberta contra aquests professors, i m’imagín que els cínics secretaris diran que el govern no ha d’influir en les causes judicials, que no s’ha de fer pressió als jutges, que hi ha separació de poders, i tot el bla, bla, bla que s’hi vulgui afegir. Un altre espectacle vergonyós. I clarament antidemocràtic.

En parlava, a València, amb una col·lega del Departament d’Educació de la Universitat de València, fa dues setmanes. “Ahir em vaig trobar una estudiant que em va dir que a ella la política no li interessava”, em va comentar. “Així, no pots ser mestra”, li vaig respondre. “Com vas a ser mestra, si no t’interessa la política, si no t’interessa com funciona el món on vius?”. La meua col·lega desmuntava radicalment la qüestió de l’adoctrinament. “I és clar que hem d’adoctrinar! Si no, com ho farem per generar un mínim de pensament crític entre els nostres alumnes?”, es demanava.

A la universitat, encara es pot viure amb un mínim de comoditat, però a l’ensenyament secundari s’està desencadenant una autèntica caça de bruixes, pràctica que, per cert, no resulta possible en un règim democràtic. Quo vadis, Hispania?