Un conegut periodista de Palma, especialitzat en temes delictius, va dir, en un debat emès per IB3, divendres passat, que la policia li havia reconegut que el subministrament de droga fa un servei social a la població perquè hi ha persones que n’han de menester consumir. Altrament, si el tall de l’oferta el fessin efectiu, els desordres públics complicarien encara més la convivència humana. Ho va dir amb motiu d’un debat sobre el desmantellament del poblat de Son Banya. No va dir res de nou, la gent fa estona que ho sap. Allò que em xocà va ser que algú ho digués en una televisió pública. És el mateix cas que el de la permissió, podríem dir que la promoció, del consum d’alcohol perquè al darrera del subministrament de narcòtics sempre hi ha hagut la complicitat entre les autoritats i la màfia.  Recordem ara que en temps primer, quan els mitjans de comunicació informaven que ETA havia errat el tir, després, molt sovint, resultava que la víctima era un conegut traficant de droga de la zona.

L’embolic del cas Cifuentes, la presidenta de l’autonomia madrilenya, m’ha fet pensar, segurament per allò que diuen que és l’associació d’idees, en la característica intrínseca del crim organitzat —tot i que en el cas de Cifuentes la comissió del delicte hauria estat de tipus mal organitzat—, m’ha fet pensar, dic, en la infracció i en la permissió. La màfia ha de menester el delicte com a primera substància. Infringir, violar la llei; per tant, encara millor si allò que s’ha denominat la llei de la selva, la desregularització, té l’empara legal, la permissió. O no és això la globalització, part integral del capitalisme d’ara mateix? Banalitzar el tort, convertir la podridura en una pràctica normal que envolta el caos civil. Objectiu: intentar fer diners de la manera que sigui sense haver de passar per gaires inconvenients.

Temps enrere alguns eixos centrals eren un poc més irreconciliables; la llei i el delicte. Ara l’abast de l’actuació delictiva ha hagut de menester reformes que faciliten el reciclatge d’activitats. Del que es tracta és d’adaptar els nous contextos: l’evolució del que fins ara havia estat l’economia legal per anar cap a una gestió més funcional. Ben pensat, el neoliberalisme, talment el crim organitzat, consisteix, bàsicament, a fer diners de qualsevol manera que sigui possible. Per aquest motiu s’ha garantit la màxima impunitat, gràcies a unes adequades modificacions legals i al mal funcionament de l’administració de justícia.

Les reformes laborals —això que diuen els sindicats que ha provocat la mala qualitat de feina, la situació laboral precària; l’esclavatge, vaja— permeten l’extorsió, el xantatge; el mateix vici que té la pràctica mafiosa. Les execucions hipotecàries i el rescat dels bancs amb 60.000 milions d’euros públics, més que altra cosa sembla un robatori a mà armada legal. Igual que els paradisos fiscals que no són impediment perquè les empreses que hi estan implicades puguin accedir a la contractació de serveis públics —a Mallorca, sense haver d’anar més lluny, n’hi ha d’aquestes empreses, segons les informacions periodístiques. El negoci de l’adulteració de productes que no és perseguit amb eficàcia, talment el frau fiscal o l’urbanístic, perquè les polítiques d’austeritat han decretat la dràstica reducció de contractació de funcionaris, un cert desordre social. La lentitud de l’administració de justícia —allò que diuen, que una justícia lenta ja no és justícia— és connivent amb el frau dels potentats. Vet aquí el delicte perfectament integrat en el context. Convivim amb la impunitat de què gaudeixen els poderosos.

La llei neoliberal que legalitza els abusos. El descontrol del turisme desfermat; la degradació del territori, observat com a subjecte sotmès al volum de negoci; la jubilació supeditada al pla privat de pensions; la destrucció del teixit de les caixes d’estalvi; la progressiva condemna del petit comerç; la franquícia immobiliària que permet la compra d’edificis complets, sovint de gran valor patrimonial. El capitalisme que domina Palma, ho és a expenses de la democràcia? La cobdícia pragmàtica condemna una bona part de la societat a l’exclusió, promou formes d’esclavatge i redueix l’alternativa social a la senzilla solució que ofereix la beneficència.

El mercadeig de la màfia se’n riu de la política i les institucions estan fermades de mans, sotmeses. És per això que l’alternativa efectiva entre els partits de la dreta i de l’esquerra ja només té el valor de la nostàlgia. Les alternatives sols tenen un caràcter de rebuig de la tradició contrària, perquè el marge de maniobra institucional està barrat; és per això que dia vuit d’abril passat cap destacat representant de la política oficial, suposadament ordenadora i partidària del medi ambient saludable, no va anar a l’estació marítima de Ciutat a protestar per l’arribada del creuer Symphony of the Seas, el més gros del món. La realitat és caparruda.   

Sí, la realitat és caparruda, per això el PSOE no presenta la moció de censura a Rajoy, perquè esmenar l’organització del delicte —segons la versió poc resolutiva de Pedro Sánchez el PP és el partit implicat en més casos de corrupció d’Europa— no és un tema prioritari i perquè tenen ordres superiors de no presentar cap alternativa a la conjuntura vigent: autoritarisme i vulneració legal sempre han estat molt vinculats. És per això, per mirar de preservar millor els abusos, que PP i PSOE varen pactar la modificació del codi penal contra els insurgents. La política mai no es fa ressò de la màfia institucionalitzada —la versió més moderna— que duu la idea de controlar cada dia millor el tràfec del mercat. Aquesta complicitat provoca impotència, frustració social, a una gernació de gent que no té una idea clara d’on anirà a parar el futur. Ans al contrari, reforça la denominada alternança en el poder, un estil de governar que sempre preserva les essències neoliberals, la continuïtat del qual, si ningú no hi posa remei, sembla que ens conduirà a la consolidació del neofranquisme.