Un dels hàbits més singulars i sorprenents de l’espanyolista és la tendència a pressuposar que el català ho és i se’n sent per fer-li la punyeta. Deuen trobar que un dia qualsevol del calendari ens vam llevar i ens vam prometre, a nosaltres mateixos, sentir-nos únicament catalans. De manera que, pel simple fet de molestar, ens passem ara el dia salmodiant les bondats d’una identitat que a ells els sembla cada vegada més insofrible i ominosa. No hi ha una realitat preexistent a l’espanyola. El que sí que hi ha és una força galvanitzadora en el relat dels mitjans d’obediència al règim que convenç, i molt, els seus. És d’aquesta manera que, a còpia de conteses diverses, interdiccions i processos assimiladors sostinguts en el temps, han anat mirant de fagocitar el nostre autoconcepte. De construir una alteritat a imatge i semblança de les condicions que es donaven en la pròpia identitat. Com qualsevol altre procés d’expansió colonial.

L’intent assimilador -i, de fet, anihilador- comença amb Isabel I, agafa volada amb Felip V i s’institucionalitza, definitivament, amb Isabel II, que impulsa el desplegament d’un poder de concentració, una àmplia visió monolítica i unificadora de l’organització política del territori construïda sobre el ressort de l’Estat francès que sorgeix, al segle XVIII, dels valors del racionalisme il·lustrat. Els tres grans eixos d’aquest projecte assimilador configuren una estratègia de base programàtica politicoadministrativa, lingüisticocultural i econòmica. És l’època, també, de l’inici del lingüicidi i de la llei educativa de Moyano. I l’època de la reconfiguració semàntica del terme “nació”, que encara perdura, i que en deslegitima el sentit etimològic i el medieval (“lloc on has nascut” i “comunitat de llengua”, respectivament) per abonar-hi el jacobí, l’il·lustrat (que confon “estat” i “nació”). Per afrancesar-lo. A Espanya, la defensa dogmàtica de la Carta Magna, com a primera norma i com a intent de concreció jurídica de l’aspiració política de construcció uninacional, deriva de la voluntat històrica de mantenir l’hegemonia d’un territori a costa de polvoritzar els altres.

Però, a diferència de França, a Espanya triomfa una voluntat de força reactiva. I d’aquesta manera el poble català, pels mateixos mecanismes que l’esclau acaba endevinant els límits precisos del seu captiveri a l’extrem de la injustícia i el patiment als quals ha estat obligat, mostra resiliència i capacitat d’autoafirmació en la seva singularitat nacional. Després de l’orbetat, del període errant i de submissió, de la reclusió voluntària o forçada, de desescalar, ve sempre la fase de restitució de la dignitat. I Catalunya travessa avui, per enèsima vegada, aquesta fase crucial de rescabalament de la seva història. En aquest ocasió ha d’afrontar l’anuència covarda d’una part del poble espanyol amb un govern corrupte, la politització de la Justícia, l’assimilació de les veus crítiques dels sectors liberals i, sobretot, l’atomització de l’esquerra per part d’una dreta radicalitzada, que l’ha deixada òrfena de valors, de força opositora; que l’ha ablanida davant el compromís programàtic de control dels excessos del mal govern i l’ha privada de la seva posició de lideratge ideològic. A Espanya, la defensa de qualsevol lluita, sempre acaba miserablement desguassada en el clavegueram de l’esforç pusil·lànime de la socialdemocràcia. Per això hi governa la dreta contra tot.

Així les coses, l'aquarterament de la progressia espanyola davant l'afront de regressió democràtica i la violació de drets humans marida cada vegada millor amb la causa de mantenir silencis còmplices i covards davant d'altres injustícies, com ara el desemparament de les víctimes del franquisme i la negativa a reparar-ne la memòria; o com ara l’apuntalament de l’aplicació del 155, i per tant, de la intervenció dels comptes de la Generalitat i el desmantellament de l’autogovern. A l'Estat espanyol el PSC ha traït l'herència del catalanisme d'esquerres i la progressia mesetaria ha liquidat els valors que inspiraven l'esquerra europea. Us imagineu l'SPD apuntalant el programa de la ultradreta alemanya? O el bloc de centredreta brandant obertament el fantasma de la cultura de l’odi i la xenofòbia? Doncs bé, aquí, la conjuntura política actual afavoreix una cosa i l’altra. Franco va instaurar una autarquia indeleble. I els seus hereus de la brunete apuntalen el relat, ple de mentides, del poder. Aixequen falsos testimonis contra el sobiraniame. L’estratègia és apropiar-se el relat d'acció solidària i resistència pacífica, per tal d’estrafer-lo amb imputacions de falsa violència que utilitzen per a victimitzar-se i demonitzar-nos. És la política barata, d’encenall i estraperlo.

Tanmateix la millor basa de l’Estat és el mateix sobiranisme, amb perillosíssims enemics interns, que apuntalen el relat de l’autoritat forastera que ens vol marcar l’agenda. I la millor manera de deixar-se marcar l’agenda per l’adversari és assumir que està legitimat i ben posicionat per a fer-ho. Advertim-ho: l'aposta de la Mesa del Parlament i d’algunes patums de JxC i d’ERC és autonomista, i implica defensar la dignitat institucional renunciant a l’objectiu de la plena sobirania. Quan advoquen per un front comú, per a ampliar la base social, no expliquen que l’argúcia consisteix a conciliar la política sucursalista d’una esquerra nebulitzada i també d’uns sindicats majoritaris que el 3-O s'oposaren a la vaga general, representants d'un moviment obrer de marcat biaix espanyolista i que ja han manifestat que no acabdillaran ni prendran part en cap manifestació a favor de l’alliberament dels presos polítics. Ni això. I malgrat tot, el president del Parlament català, Roger Torrent, vol fiscalitzar una situació de confrontació exhibint voluntat de diàleg amb qui no està disposat a negociar l'objectiu de la nostra demanda. És el flanc dèbil del sobiranisme que tenim l’obligació moral i institucional de resistir i combatre. L’hem d’abatre abans que ens abati.

L’altre enemic de l’independentisme és una meuca silenciosa, una fura amb una agressivitat de formes suaus. Un ariet d’aparença equidistant. Qualsevol proposta feta a instàncies dels comuns per a desencallar la situació vol bloquejar-la encara més. És un parany lacai, d’una naturalesa abjecta i retorçada, que apuntala l’immobilisme i serveix submisament l’interès de la matriu. Coquetejar amb l’equidistant té els seus riscos, perquè és, sempre, un perfil nebulós, desdibuixat i tou. Un tipus contingent i privat de tensió política. Un individu autocomplaent, que s’envaneix en el tòpic i s’esponja dins d’un espai d’aparent neutralitat, però amb un discurs balb, d’irrealitat i fortament estereotipat. L’equidistant just orbita, abomina les inèrcies del canvi i s’inhibeix, per inacció però sobretot per covardia, del compromís de ser-hi, de perfilar-se. L’equidistant viu permanentment instal·lat en el confort del seu fariseisme programàtic impertorbable, d’una dialèctica sucursalista. Però alhora malda per a traslladar, als altres, l’aparença d’haver-se fet a si mateix. És un polit recalcitrant, que no s’embruta. No vol significar-se. En temps de compromís, l’equidistant és, sempre, un mentider o un covard. I sovint és ambdues coses.

Una part del sobiranisme institucionalitzat, excepte la CUP, ha començat a caure en una síndrome d’Estocolm que vol disfressar d’habilitat l’esperit de renúncia. No veu que l’opressor d'avui no es cansa d'exhibir la flagrant contradicció entre la suposada defensa dels valors democràtics i la pràctica nihilista que, en realitat, els abomina i els faria reductibles. La naturalesa deliqüescent del seu discurs forneix sempre una paradoxa exquisida al cronista del nostre temps. Us diran que és un front comú per a ampliar la base social de l’independentisme, però el veritable encert serà saber advertir el perill dels que estan a punt d’entrar-nos a casa, exhortats pels que ja hi eren, abans que sigui massa tard. No ens deixem enredar.