Dos poemes a Josep Maria Llompart

Notícies relacionades

Vine, junts guanyarem

Més notícies relacionades

L'idolatrat paisatge
De la Mallorca enyorada,
De sobte s'enfosqueix,
L'ombra del teu darrer viatge,
Amb llàgrima desconsolada,
De foscor el recobreix

Orfe queda la poesia,
I el País sense algú
Que el sabia conduir,
Sense brúixola, sense guia...
La sendera serà més llarga, sense tu,
I es farà molt més dur el patir...

Amb enyorança cridarem:
Guanyarem, guanyarem!
Potser massa tard
Perquè tu ho puguis veure
Josep Maria Llompart,
Però ho pots creure,
Des del teu nou estatge
A la merescuda glòria,
El nostre millor homenatge,
Serà la victòria!

El 2003, per iniciativa de la revista S'Esclop, es va fer un homenatge poètic a Llomaprt i aleshores, vaig escriure-li un altre poema. Ho vaig haver de fer amb la mà esquerra, perquè la dreta me la vaig rompre en un accident de moto.

El poema el vaig titular 'Homenatge a la mà dreta del Castelao mallorquí, Josep Maria Llompart de la Peńa', i anava encapçalat per un vers de Llompart que diu "A poc a poc es mor la meva mà": 

Que no mori mai
el fruit de la teva mà destra,
tremolosa, blanca i suau.
Que visqui per sempre
la mà noble del nostre Castelao!

Que no mori mai
el teu verb ver, pur, etern.
Fidelíssim, vellutat i emmidonat.
Aigua clara, llima esmolada.
Espiga tendra.

Que no mori mai
la paraula teva, neta, sòlida, puntual.
Subtil i pulcríssima.
Mocador amb randa de seda virolada.

Que no mori mai
la llengua dolça i atupada,
tres vegades afirmada abans de pondre's el sol:
català, català, català.

Que no mori mai
l'amor plàcid, esguard pur,
a vegades finestra closa,
a vegades cobricel de domàs.

Que no ens matin mai
la terra amor, rosa negra,
vena vessada, tènue tapís assolellat.
Fester de lluna i flama encesa.

Que no mori mai, Llompart, el teu record.