L'any 2000, el sociòleg nord-americà Robert Putnam publicà el llibre "Bowling alone. The collapse and revival of american community". En aquest treball, explicava de quina manera la societat nord-americana havia anat perdent els lligams socials que un temps varen representar el ciment (per utilitzar una altra expressió sociològicament reconeguda) que feia possible la democràcia. Putnam advertí, a partir de prop de 500.000 entrevistes, que els americans s'han anat desconnectant de la família, els veïns, els amics, les estructures associatives i, finalment, la política.

De mostra, l'expressió que donava títol al volum. D'un temps ençà, deia Putnam, observam com els americans van, cada cop més, a les boleres i juguen a bitlles tots sols. Allò que abans representava una manera de socialitzar, la participació en lligues d'aficionats, que implica la constitució d'equips i els compromisos que hom ha d'adquirir si no vol deixar "tirats" els companys, s'havia anat esvaint.

Amèrica tenia, segons el sociòleg, una enorme reserva de "capital social", la veritable fàbrica de les nostres connexions amb els altres. Un capital que enriqueix una comunitat i fa que aquesta estigui vertebrada i estructurada, amb vincles estrets entre els seus membres. Tot allò que els clàssics com Aristòtil consideraven imprescindible perquè funcionàs la "polis". Un capital, emperò, que ha anat desapareixent – com exemplifica el fet d'anar sols a jugar a bitlles – de manera que les estructures associatives, les associacions professionals, esportives, sindicals o, simplement, de lleure, han vist com disminueixen, progressivament, els seus membres.

Putnam distingeix entre dues classes de capital social: el capital vincle i el capital pont. El capital vincle es dóna quan la persona se socialitza amb altres semblants: de la mateixa edat, raça, religió, estatus econòmic, etc. Però per a crear societats pacífiques en un país multiètnic es necessita altra classe de vincle que basteix ponts. Els ponts es basteixen quan es creen llaços amb gent diferent, com els seguidors d'un equip de futbol. Putnam afirma que els que compten amb ambdós tipus de vincles s'enforteixen mútuament. En conseqüència, el declivi del capital vincle inevitablement produeix el declivi en el capital pont, cosa que desencadena tensions ètniques, polítiques i religioses.

Per què explic tot això? Idò perquè Catalunya, històricament, ha estat un país de fortes vinculacions socials, és a dir, ha estat un país ric en capital social pont. L'escoltisme, tan present entre la joventut principatina, representa l'exemple més contundent de com es vertebra una societat per sobre de les similituds de classe social, raça, religió o d'altres. Als escoltes, el fill de l'alta burgesia fa vespre sota la mateixa tenda de campanya que el fill de l'obrer.

La vertebració social present al Principat de Catalunya va fer possible, per exemple, que es poguessin repartir urnes a tots els col·legis electorals l'u d'octubre passat. Ens ho expliquen els periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó a un llibre publicat recentment. Més enllà, fins i tot, de les previsions del Govern de la Generalitat, més enllà del coneixement que sobre l'operació urnes poguessin tenir els líders dels principals partits convocants del referèndum, va ser la societat qui es va saber organitzar per fer allò que tothom pensava que seria impossible.

Per vertebrar una societat, no cal definir una identitat pròpia. No cal que els membres d'aquesta societat es percebin com a iguals. No cal cap uniformitat de color de pell, de posició social, de riquesa, de creences religioses, etc. Només cal tenir una percepció clara i precisa d'un objectiu que es defineix com un horitzó de sentit, un punt en la llunyania que ens marca el camí que volem fer i el lloc on volem arribar. Les comunitats que s'estructuren a partir d'un passat uniforme tendeixen a la desaparició, ben igual que les poblacions genètiques decauen amb l'endogàmia. En canvi, les societats que s'estructuren amb una visió de futur tenen molt recorregut al davant i més possibilitats de créixer i fer-se fortes.

Tot plegat, queda clar quan analitzam els moviments associatius tan presents i tan vius al Principat. En canvi, quan observam la societat illenca, la cosa canvia. És un fet per a qualsevol que hagi intentat bastir projectes comunitaris, del tipus que siguin, que, a Mallorca, tot és sempre molt més complicat. Que ho demanin als dirigents de la PIMEM o als esforçats impulsors de clubs d'esplai, associacions veïnals, clubs parroquials o qualsevol plataforma reivindicativa. Tots ens diran el mateix.

La meva recomanació, si això no sonàs presumptuós, a la intel·lectualitat del mallorquinisme polític que tant ens parla de banderes, de llengües o de símbols, seria ben simple: més que voler identificar quina sigui la identitat compartida dels patidors habitants de la Mallorca del segle XXI, ens cal deixar fer una mica els llibres i embrutrar-nos més les mans ajudant a construir xarxes socials ben enllaçades. Xarxes que ajudin a què més i més persones visualitzin quin és el nostre horitzó i quina és la nostra Ítaca particular. Xarxes que ens mostrin el gust de jugar a bitlles en bona companyia. I no estic parlant, per descomptat, ni de Facebook ni d'Instagram.