«Per a tots els efectes jurídics, polítics, socials i diplomàtics, Catalunya és ja, des del 10 d'octubre de 2017, una república independent, encara que aquesta independència no vulgui ser reconeguda pel poder colonial, el Regne d'Espanya, que ha tengut oprimits els catalans durant els darrers 300 anys».

Miguel Angel Ferrer, economista i articulista mexicà fa aquesta i altres reflexions ben interessants i que manllevarem per bastir aquest Apunt.

És possible que perquè la nova república implementi la seva independència passin encara alguns anys. Serà necessari expulsar del territori del nou Estat les forces armades, és a dir, a l'exèrcit i a la policia de la metròpoli que manu militari pretenen mantenir Catalunya sota l'estatus de colònia espanyola.

Mentrestant, aquests soldats i policies tendran l'evident i indiscutible caràcter de forces militars d'ocupació. I així, tant des del punt de vista del dret internacional com del dret català podrà parlar-se i es parlarà del territori de Catalunya com de territori ocupat. Un cas bastant semblat al dels territoris palestins ocupats des de 1948 per les forces armades de l'Estat d'Israel. O com el dels territoris francesos ocupats per les tropes nazis durant la segona guerra mundial.

La independència catalana també guarda similituds amb el cas de la independència d'algunes antigues colònies americanes pel que fa a Espanya. Per exemple, entre la declaració d'independència mexicana el 1810 i la consumació d'aquesta el 1821 varen haver de transcórrer onze anys de dures lluites polítiques i bèl·liques, fins que l'exèrcit colonialista va ser vençut i expulsat del territori mexicà.

Ferrer ens recorda que «el dirigent de la lluita per la independència de Mèxic, el sacerdot Miguel Hidalgo i Costella, considerat justament pels moderns mexicans com el Pare de la Pàtria, va ser empresonat, degradat, humiliat i finalment afusellat per l'aparell judicial i militar de la metròpoli».

I afegeix que «val la pena portar a la memòria que igual sort varen córrer altres dirigents independentistes, com Ignacio Allèn, Mariano Abasolo, Mariano Jiménez i Juan Aldama, afusellats i decapitats, i els caps dels quals varen ser exhibits durant deu anys, fins a la consumació de la independència, en les cantonades de la Alhóndiga de Granaditas, a la ciutat de Guanajuato, com a advertiment, a altres insurgents.

«Excepte la decapitació i l'afusellament dels capdavanters independentistes, una cosa semblant ocorre ara, 200 anys després, amb els dirigents de la independència catalana: persecució, calúmnies, linxament moral, humiliacions i presó.

Però tot és i serà inútil. Catalunya ja és independent. I ho és perquè així ho volen els catalans que s'oposen al domini colonial espanyol. I perquè les idees d'independència estan arrelades en aquests catalans i catalanes que no accepten el jou espanyol. I perquè, com ho demostra sobradament la història mexicana, catalana i universal, les idees d'independència i autodeterminació no es maten amb presons i bales».