Com es pot guanyar un partit quan es juga a camp contrari, amb tot el públic escridassant els nostres jugadors, quan l’adversari fa trampes i es salta totes i cadascuna de les regles del joc sense cap mena de dissimulació i, a més, l’àrbitre tampoc no se n’amaga d’afavorir-lo? Simplement, no es pot. En aquestes circumstàncies, val més no saltar al camp, val més no jugar.

Tanmateix, el Govern de la Generalitat, l’únic legítimament escollit i constituït, ha optat per jugar en un terreny on és impossible guanyar. Amb l’historial de l’adversari, creure que hi haurà joc net, que es respectaran les regles del joc, és com viure en un món de fantasies. A Espanya ja ningú no es preocupa de fer les coses, com deia aquell, “sin que se note el cuidado”. Han caigut totes les màscares i no passa res. Avui, cridar “Una, grande y libre” o “Viva Franco!”, té premi. Demanar justícia, en canvi, et pot portar a la presó.

Encara que la constatació sigui del tot inoportuna, vull evidenciar l’absoluta inconveniència que els presidents de les dues entitats civils més pacífiques i més ben organitzades del nostre país anessin a la cova del llop creient que es respectarien els seus drets de ciutadania. Ja ho sé. A misses dites, és fàcil de tenir raó. Però, tanmateix, sembla que estam a punt de tornar a ensopegar, per segona vegada, amb la mateixa pedra.

Teníem un full de ruta definit. Hi havia fites amb un significat i un pes simbòlic indubtable, unívoc. Sabíem que, tard o d’hora, arribaria el punt de no retorn, on la desobediència massiva seria la clau per lluitar contra la tirania de les porres. De soldats, anàvem ben sobrats. Una bona part de la societat havia assumit, amb maduresa i sentit de la responsabilitat, que això no anava de bromes, i que calia posar tota la carn a sobre la graella: despenjar banderes, sí, però també estar-se al carrer, pacíficament, tants dies com hagués estat necessari, fins que els carronyaires s’haguessin cansat d’esperar debades el nostre defalliment.

Tanmateix, els nostres admirats dirigents han comès, a la meva modesta opinió, un error monumental. Han actuat amb un excés de paternalisme i han acceptat de jugar una partida impossible, amb l’excusa de preservar que ningú no prengués mal.

I mal, lamentablement, ja n’hem pres. Hi ha hagut més de mil víctimes del salvatgisme i la violència il·legítima dels homínids disfressats de robocop. La gent que va anar a defensar els col·legis i les urnes sabia a què s’exposava i ho va assumir amb coratge i seny, molt de seny. A tota aquesta gent, no diré que l’hagin enganat, però sí que crec que puc dir que no era així com s’ho havien imaginat.

Es tractava de fer realitat allò que havien demanat els dos milions de persones que van anar a votar malgrat tots els impediments: un relat coherent i contundent de desobediència i fer veure que les forces d’ocupació ja no tenien ni cap poder ni cap autoritat damunt els ciutadans de la nova República.

En canvi, hem renunciat al relat. En un cap de setmana que serà molt mal d’oblidar, el Govern s’ha dissolt en un silenci incomprensible, ha acceptat les imposicions d’un govern que ja era estranger, ha consentit que s’implementassin els cessaments i les destitucions dels representants legítims del poble de Catalunya i ha abaratit el somni de tot un país a canvi d’una promesa d’eleccions sense cap garantia de credibilitat i d’imparcialitat. I mentrestant, han enviat citacions a tots els membres del Govern i de la Mesa del Parlament perquè es presentin davant les corts inquisitorials del Reino de España per declarar sobre unes acusacions que fan treure els colors als pocs juristes que queden a aquest país amb un mínim de decència.

No tenc ni idea de si es podran contrarestar els efectes d’aquest greu error d’estratègia. Vull pensar que sí, perquè el moviment de desintegració d’aquest Estat corrupte i, ara, del tot deslegitimat, no té aturall. Però mentrestant, sisplau vicepresident Junqueras i tota la resta de companys que heu estat citats: no aneu a la cova del llop. No teniu cap garantia que sereu tractats com voss mereixeu. No teniu cap garantia que vos deixaran tornar. Amb aquesta tropa no es pot jugar. No hi ha partit. No hi ha regles. Hi fareu la pell, com ja ha passat amb en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. Tant de bo que m’equivoqui.