Tornem-hi Pere amb ses maces! Som altra vegada immersos en la discussió sobre si el personal sanitari (metges, infermers, celadors, administratius…) han de saber o no la llengua catalana. Tota la polèmica és absurda d’arrel, o ho seria a qualsevol lloc del món, perquè, segons l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, el català és “llengua pròpia i oficial” de la nostra comunitat autònoma. Les Balears, cosa sabuda, tenen dues llengües oficials: el català, en tant que llengua pròpia, i l’espanyol, en tant que llengua oficial del Regne d’Espanya. Per tant, no hi ha polèmica possible. A qualsevol lloc del món que no sigui Espanya, que una llengua siga oficial implica, automàticament, que tothom l’ha de saber. Implica, encara més contundentment, que tots els servidors públics, sense cap tipus de discriminació, l’han de saber. Implica, per tant, que qualsevol branca de l’administració pública té vigent aquest principi d’oficialitat. Entre nosaltres, en canvi, hi ha una llengua oficial que se suposa que l’ha de saber tothom. Ningú no discuteix, per exemple, que els metges i els infermers l’hagin de saber. Ningú es qüestiona si hem de posar barreres als metges que no saben espanyol, encara que siguin bons metges. D’espanyol n’ha de saber tothom.

En relació a la llengua catalana, en canvi, es fan sistemàticament tot un seguit de preguntes absurdes. Probablement perquè, per començar, la legislació també ho és, d’absurda. Si el català és oficial a les Illes Balears, com marca clarament l’Estatut d’Autonomia, no hi hauria d’haver cap decret que digués que els metges, els infermers i tota la resta de personal sanitari ha de conèixer la llengua catalana, que s’hi ha de poder comunicar sense problemes i que els pacients tenen opció de tria lingüística. Agafem l’exemple d’un lloc oficialment bilingüe, com ara la ciutat de Brussel·les, on el francès i el neerlandès hi són llengües oficials. Quan un entra en el despatx d’un metge, tret que sigui conegut, és rebut, fins i tot abans de saludar, amb la qüestió més elemental: francès o flamenc? El pacient tria. Que has triat francès, et dirà “bonjour”; que has triat flamenc, “morgen”. I continuarà la conversa en la llengua del pacient. Així de senzill. A l’aeroport internacional de Brussel·les, el personal de seguretat et rep amb una pregunta elemental: “anglès, francès, neerlandès?”. Hom respon allò que vol. I la conversa continua amb tota normalitat. Aprende a dir que ho deixis tot en una safata, que te’n recordis de les claus, que l’ordinador va de banda… en tres llengües, per ser mínimament ben educat, costa només una estoneta. A Barcelona es preparen cambrers per atendre en català en un curset que dura vint hores. Tampoc no es parlen de tantes coses, en un intercanvi entre cambrer i client o en un intercanvi entre personal de seguretat i passatger.

Per què, idò, tenim la polèmica recurrent en la qüestió de la llengua a la sanitat, a les Illes Balears? Què ho fa, que metges que fa mesos, o fins i tot anys, que exerceixen a les nostres illes encara no parlin la llengua pròpia de molts dels seus pacients habituals (cosa també inaudita al món civilitzat)? A PIF (31 d’agost), el president del Col·legi Oficial de Metges de Balears, Antoni Bennasar, afirma que sempre han defensat que el català sigui un mèrit i no un requisit, i que “lo que debemos garantizar es que toda la población pueda ser atendida”. Potser serà atesa, però, no sabent català, serà sempre ben atesa? Em permet de recordar el cas d’aquella majora mallorquina diagnosticada d’alzheimer perquè no entenia l’espanyol, llengua en què li parlava el metge. Personalment, he estat testimoni d’un enviament al logopeda d’un pacient que no tenia absolutament cap problema de parla. El que li passava és que era una persona major i l’espanyol no era, ni de bon tros, la seua llengua habitual. Això és ser ben atès?

La notícia referida generalitza i diu que els metges i els infermers volen que el català sigui només un mèrit a Sanitat. Com ho saben? Han fet alguna enquesta? Perquè personalment conec personal sanitari que està totalment a favor de l’obligació de conèixer la llengua catalana. Aquests no compten?

El lead que ve a continuació, emperò, no té pèrdua: “Los técnicos de enfermería acusan al IB-Salut de trato discriminatorio”. Un lector que no continuï llegint s’imaginarà que la discriminació consisteix a fer-los aprendre català. Però és tot al contrari: troben discriminatori que els metges i els infermers no hagin de saber català, quan a ells, ben naturalment, se’ls exigeix. En qualsevol cas, que hi hagi metges o infermers que no sàpiguin català és totalment discriminatori per als pacients catalanoparlants. Torn a reivindicar la bella figura del metge humanista, del metge que empatitza amb el pacient, del metge que no discrimina. Aquest metge aprendria català encara que estigués prohibit. Com n’hi havia que feien durant la dictadura.