En el moment en què començ a escriure aquestes línies, acaba d’entrar una llevantada que ha fet abaixar la temperatura cinc graus de cop. Som a Plaça de Llucmajor, assegut a la terrassa del bar Prohens, amb la tauleta entre els dits, aquesta que faig servir per donar compliment al compromís que vaig assumir ara fa dos anys amb el director de dBalears. De moment, el resultat m’omple – com deia aquell paio tan ‘campechano’ de Madrid que mai no ha treballat en sa vida – d’orgull i de satisfacció: no he fallat ni una sola setmana.
Mentre escric, sona música en directe. Són les festes de Santa Càndida i hi ha ballada popular a Plaça. En realitat, hi ha menys gent que a la festa holy – una tradició tan nostrada! - de dissabte passat. Però no hi fa res. La qüestió és divertir-se, que per això són festes.
A la taula de la dreta, dues parelles de turistes americans comenten la vistositat dels moviments dels balladors. Sona el bolero de ses dues voltes, una de les peces que més m’agraden. Em deman què punyetes hi fan aquests quatre ianquis a la ciutat de Llucmajor. Potser són espies al servei de Donald Trump que han vingut a comprovar si això del canvi climàtic va de bo o si es tracta d’un altre invent dels radicals esquerranosos europeus?
A l’altra taula, una padrina li diu a la seva amiga que de cop i volta se li ha posat la pell de gallina i li ha entrat fred. Fred! A dia vuit d’agost de l’any, potser, més calorós que cap mallorquí viu pugui recordar! No oblidem que duim dues – o tres – setmanes llargues de xafogor, de no poder dormir, de nits tropicals inacabables, d’abusar dels aires condicionats fins més enllà del què es pugui justificar. És el ‘colmo’ de la irracionalitat humana: necessitam més màquines per protegir-nos de la calor, que va en augment per causa dels gasos generats per les màquines que necessitam per protegir-nos de la calor ,que va en augment per ...
Això és Mallorca. Una terra d’extremismes i d’irracionalitats. Tan aviat ens ofegam de calor com ens enravenam de fred. La qüestió és que, per un motiu o per altre, gairebé sempre estam a punt per posar-nos malsofrits i queixar-nos de tot. O no?
Em fa l’efecte que no acabam d’assolir la mesura de les coses. De les que importen i de les que no. No ens mobilitzarem ni farem la revolució, malgrat la intolerable presència dels borbons a casa nostra, hostes mantinguts a costa dels nostres imposts sense cap mèrit ni cap competència reconeguda. Tampoc no hem organitzat piquets ni pancartes per fer-li saber com de desagradable és la seva presència a aquesta espècie sense nom de padrinet gallec que ens tracta com si fóssim infants immadurs incapaços de valer-nos de manera autònoma i sobirana, que ens nega el dret a tenir les claus del portal de ca nostra, que ens pretén alliçonar sobre com hem de tractar els turistes, ser amables amb ells, no molestar-los amb confeti, perquè tota la riuada d’euros que marxa cada dia des de Mallorca cap a Castella els és, als castellans, absolutament imprescindible per a la seva subsistència com a metròpoli especuladora, espoliadora i absolutament incapaç de generar la riquesa necessària per a mantenir la seva ineficient administració. No, per les coses que importen, no ens movem.
I al cap i a la fi, passarem l’estiu de festa en festa, ballant mateixes al so de les xeremies o botant, cervesa en mà, en els concerts dels Burning, den Rosendo o de Juan Perro. Irreflexius habitants d’això que l’ínclit Miquel Àngel Llonovoy anomenava la nostra “Comoditat Autònoma”.
Ens enganen de manera miserable per tots els costats. Ens fan creure que els Reis existeixen (els mags? Els borbons?) Ens fan creure que existeix el pare Noel (ah, no, que és Don Mariano, barba blanca i lumbàlgia incloses). I que tots ells ens salvaran, ens faran viure feliços, generant llocs de treball i fent créixer l’economia del país.
I no. Els llocs de treball que es creen són tan precaris que no serveixen ni per pagar la llum. La gallina dels ous d’or del turisme no fa que visquem millor del que viuen a La Rioja. Els cotxes de quaranta mil euros no serveixen per arribar abans a destí que quan viatjàvem amb la mobilet. I si tenim la desgràcia d’haver de sortir, per qualsevol inversemblant motiu, de l’illa, que Déu ens agafi confessats, perquè haurem de patir tota casta d’humiliacions a dins aquests edificis terrorífics que són propietat d’AENA.
Tanmateix, de què ens queixam? No vivim a l’illa de la calma? No gaudim d’aquest paradís que tan insuportable se li feia a la gran dama Gertrude Stein? Tenim allò que ens mereixem? Podem aspirar a sentir-nos orgullosos d’allò que veim quan ens miram, com a país, al mirall? Potser no, perquè som uns extremistes. Tant ens fa queixar-nos de tot allò que és, com el temps, trivial, com inhibir-nos de tots els problemes importants amb els primers compassos, alegres, d’una jota.
O d’un regaeton!
