Quan els tribunals dictaminen sobre qüestions lingüístiques, tenen tendència a pixar fora de test, o a no aclarir-s’hi gaire. No debades el grup d’experts que segueix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) diu any rere any que en l’àmbit de la Justícia, al Regne d’Espanya, som molt lluny d’aconseguir els mínims que s’exigeixen als estats membres de la Unió Europea en relació al reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans. Si al Regne d’Espanya hi ha devers un vint per cent dels ciutadans que no veuen plenament reconeguts els seus drets lingüístics i cap tribunal no fa res per evitar-ho, no ens ha de sorprendre, per exemple, que hi hagi vessades espectaculars com la que llegim (DI, 27-VII-2017) en relació al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.

L’origen del que estic explicant és el recurs que va interposar davant el TSJIB el Consell de Formentera en relació a l’ús de determinats termes agrícoles per part del nostre govern dit autonòmic. Com sol ocórrer habitualment, de la mateixa manera que es confon Mallorca amb Illes Balears, també se sol confondre català de Mallorca amb català de les Illes Balears. Fins i tot es pot arribar a confondre català de Mallorca amb català tout court. El recurs del Consell de Formentera s’emparava en el fet que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, d’acord amb la Constitució espanyola, disposa la defensa de les “modalitats insulars” de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears.

En el cas que comentam, Formentera exigia que termes com tomàtiga, colflori, blat de moro o pebre s’acompanyassin amb els termes propis de les Illes Pitiües: tomata, pinya de col, dacsa i pebrera. Cap dels termes que apareixen en la versió oficial no són propis de totes les illes Balears, de manera que sembla lògic que anassin acompanyats amb els termes propis de les altres illes. Però el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amb un criteri totalment respectable, estableix que “no es pot confondre llengua oficial amb modalitats lingüístiques” i que “la llengua estàndard és la que ha d’utilitzar-se en el llenguatge administratiu”.

Llegit el que DI reporta de la sentència, no em queda clar si els termes han de quedar com estan (són termes propis exclusivament de Mallorca, però també són acceptables en el registre estàndard de la llengua), si s’hi han d’afegir els termes propis de les Pitiüses (exactament igual d’estàndard que els termes de Mallorca), o si s’han de fer servir els termes més generals en la llengua catalana: tomàquet, coliflor, pebrot…

Quan es produeixen embolics d’aquest tipus, en qüestions de llengua, hi ha un organisme que obligatòriament ha de ser consultat per la institució que sigui, a les Illes Balears, per dictaminar amb criteri tècnic i científic. Es tracta, d’acord amb el que estableix l’Estatut d’Autonomia, de la Universitat de les Illes Balears. Vull suposar, per tant, que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears compta amb un aval de la nostra Universitat per dictaminar el que dictamina. Però també se m’acut que podria ocórrer que els membres del TSJIB no sabessin que la Universitat de les Illes Balears és l’òrgan consultiu de la nostra comunitat autònoma en qüestions de llengua. I ho pens perquè em sorprendria molt que un dictamen com el que comentam pogués comptar amb cap tipus d’aval per part de la nostra universitat.

La nostra acadèmia nacional és l’Institut d’Estudis Catalans. En qüestions de llengua, l’autoritat normativa és la Secció Filològica de l’esmentat IEC, que fou creada fa més de cent anys. Entre els professionals de la llengua s’accepta amb tota normalitat aquest fet. En l’àmbit polític, emperò, fer consultes a un organisme d’una altra comunitat autònoma devia ser un plat massa fort per a la capacitat digestiva del Regne d’Espanya i, per tant, s’optà per deixar les coses en mans de l’UIB. A la nostra universitat, per descomptat, s’accepta l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans, en tant que acadèmia nacional nostra. O siga que, a través d’un tomb estalviable, el criteri lingüístic, entre nosaltres, és el que pertoca. I el que el TSJIB, igual que el nostre govern o el nostre parlament, ha de consultar quan tengui dubtes.

Clar que és possible, fins i tot (per no dir àdhuc, que potser sonaria massa poc illenc i massa pedant), que la sentència del TSJIB no estigui escrita en la nostra llengua oficial i pròpia, sinó que vagi en l’altra llengua oficial (contravenint la nostra normativa autonòmica).