Estem a mitjans de legislatura. La calor pega fort i els col·lapses a les carreteres de Mallorca són tan comuns com el brunzit de les cigales a l'estiu. És a dir, ja formen part del paisatge illenc.

Segur que moltes regions europees voldrien tenir un moviment ecologista tan fort i amb tanta consideració com el que tenim aquí. Però, és tanta la influència que té sobre la política autonòmica? La història dóna la raó. Fites tan emblemàtiques com l'ocupació de Sa Dragonera –aquest 7 de juliol farà 40 anys-, Son Bosc o la llarga lluita per protegir Es Trenc, que ha quedat materialitzada durant aquesta legislatura en forma de Parc Natural, donen testimoni. Encara que molts ens hem quedat amb ganes de saber què va passar amb la controvertida esmena del pàrquing.

Sense dubtes, aquestes victòries no es podrien entendre sense el moviment, encapçalat pel GOB i al qual se li han sumat altres col·lectius com Terraferida o Tot Inclòs. Recordar que gràcies al Govern actual, Cala Carbó no s'haurà d'indemnitzar, hi ha un decret en tramitació per protegir la posidònia que promet, i a més, existeix la intenció per ampliar els ZEPAS, cosa que ha estat "aplaudit" pel GOB, però que deixa fora la Marina de Llucmajor, espai que possiblement albergarà dos megaparcs fotovoltaics i una línia d'alta tensió. A tots els casos sempre ha estat present la participació del GOB, sempre advertint i donant opcions alternatives.

Amb tot això sorgeix un fet curiós. La premsa es fa ressò de tots els excessos que produeix el monocultiu turístic i l'aparició dels ecologistes s'ha tornat més habitual que mai. Pot aquest fet invertir-se i carregar contra la "pau social" que ofereix el model socioeconòmic balear? Es veurà amb el temps, però els residents comencen a prendre consciència dels malestars que estem sofrint. Això es pot veure a les xarxes socials, al carrer o a moviments veïnals com "Ciutat per qui l'habita".

S'ha parlat molt sobre la necessitat de fer polítiques valentes. Apareix aquí la pregunta sobre els límits que tenen els partits d'esquerra per dur-les a terme. Ganes pot ser que hi hagi, o això devien esperar els votants de Més per Mallorca i Més per Menorca. Però tenen capacitat per arribar a l'origen dels problemes? Penso que no. L'etapa de financiarització del capitalisme pareix que està dibuixant dinàmiques d'extracció cada vegada més salvatges. Acumulació per despossessió, on no hi ha cap compromís amb marcs socials o mediambientals, senzillament, perquè l'objectiu és obtenir beneficis ràpids (la capacitat d’expansió del capital és cada cop més reduïda). La gentrificació, la precarietat, l'externalització dels serveis, les subcontractes o la problemàtica ecològica són uns pocs exemples. Dins d'aquesta problemàtica, els partits progressistes, poden fer petits canvis, però ni guanyant una altra legislatura podran afrontar amb contundència certes dificultats particulars de Mallorca, com la falta de sobirania, en el sentit més ample.

Les solucions radicals, enteses com a aquelles que pretenen solventar un problema des de l’arrel, sempre serán les més eficaces. El que passa és que a les «societats de consum» es prefereixen canvis progresius, moderats, que no aconsegueixen millorar els conflictes i a vegades només acaben per empitjorar la situación. És més, els canvis que vénen des de dalt sempre porten interessos oligàrquics, encara que puguin parèixer bons per a tothom. La Transició n’és un exemple perfecte.

A manera de petit incís, però no menys important, destacar que és probable que a Balears, el Partit Popular, no ha patit tants casos de corrupció, com pot passar a Madrid, perquè aquí encara queda pastís a repartir, a través de l'especulació immobiliàrio-financera i les inversions estrangeres. A la metròpoli, hem vist com a falta de beneficis, les mateixes elits s'han anat devorant entre elles mateixes (caso Lezo). Per aquesta raó no hem de caure en la falsa creença que la justícia no tolera la corrupció, senzillament s’ha vist obligada a fer-ho. Una lluita entre la mateixa oligarquia que es podria veure per l'arxipèlag perfectament i que casos com el de Cursach podrien obrir aquest cicle.

Pero tornem al tema central del text. Als impediments que ofereix el mateix entramat institucional i les lògiques del mercat, al Govern se li presenta la forta oposició que crea, concretament, Terraferida. Aquest col·lectiu dóna canya a través de les xarxes però també fent-se escoltar als mitjans. Les seves queixes i propostes estan ben fonamentades, encara que algunes poden parèixer difícils de complir. I aquí s'obri el debat. Són aquestes crítiques contraproduents? Ajudaran a desmobilitzar el vot cap a l'esquerra a les pròximes eleccions i a què guanyi la dreta? De fet, fer oposició és això mateix. Ho el PSOE, Més i Podem tindrien aquestes consideracions respecte a PP, C's i El Pi? Si només Terraferida i el GOB emprenyen al Govern és perquè els altres partits no tenen res a dir. No estan en condicions de fer d'oposició, i molt menys d'aportar solucions a conflictes que estan íntimament lligats amb el sector hoteler i empresarial.

El GOB i Terraferida són eines per lluitar contra la injustícia, però en el moment que la mateixa marca organitzativa d’un partit, sindicat, o inclòs del mateix assemblearisme deixa de funcionar com un mitjà per convertir-se en un propòsit en si mateix, perd la seva raó d'existir. Es converteix en un bé que controlen uns pocs, els quadres i la militància activa. I això pot passar conscientment o inconscientment. Cal anar amb compte.

L'ecologisme mallorquí, de moment, no s’ha convertit en un fi en si mateix, a diferència dels partits polítics tradicionals, inclòs Podemos. Principalment, perquè són minoria.

La condició d’illes hiperturistitzades pot fer de l'ecologisme polític i l’ecofeminisme un fet fonamental per repensar moltes coses. Qualsevol observador extern pot percebre que l’eina per dur a terme una transformació social a les Illes Balears és a través de l’ecologisme i potser només hi ha un marge de dos o tres estius més per crear un contrapoder ecologista que pugui forçar als governs, siguin progressistes o no, a fer "polítiques valentes". Per això, es necessitarà establir un horitzó comú, unió i desfer-nos de certes aspiracions personals i d’organització.

Amb molta pedagogia, explicant quines són les raons reals de per què s'ha arribat a una situació tan extrema i per què no es pot canviar tan fàcilment; senyalant als culpables que es beneficien del monocultiu turístic (comencem a veure com els hotelers exigeixen solucions perquè els seus beneficis econòmics, a la llarga, podrien minvar) i mostrant que hi ha alternatives reals per pal·liar els excessos i fer virar el model econòmic cap a una transició ecosocial. En cap cas hem de deixar que les coses canviïn únicament des de dalt, perquè a més es penjaran la medalla, i com sempre, tot l’esforç que els moviments socials han fet quedarà sepultat per les institucions.

Aquestes podrien ser unes poques idees per començar. El debat està obert, però aquest petit territori insular i els seus habitants no es poden permetre el luxe d’esperar més.