El catalanisme cultural i polític sempre se les ha hagut d’enginyar per poder arribar a acords de convivència amb l’espanyolisme opressor. Aquest mal de cap va començar la darrera fase tot just encetada la guerra civil; després, durant la postguerra, va ploure damunt el banyat —Francesc de B. Moll, el Diccionari, la difusió rondallística, etc. A partir dels anys seixanta, els hereus del catalanisme republicà, amb alguns supervivents inclosos, fundaren l’OCB, i després, durant la transició democràtica, l’espanyolisme encetà un nou procediment, la versió del consens: el català, tolerat. Com sempre passa, uns varen perdre i els altres guanyaren, perquè la part forta de la negociació selecciona entre amics i els qui són captius.

Durant l’època de Gabriel Canyelles (1983-1995), el català no va generar tensió política, fins a tal extrem va ser així que gairebé tota la normativa lingüística bàsica, ha estat aprovada sota mandat conservador; llei de normalització lingüística, decret de mínims, etc. Durant els governs de Gabriel Canyelles i el primer de Jaume Matas, la dreta es va limitar a tolerar l’incompliment de la legislació i a permetre, amb posat displicent, algun pronunciament i exabruptes de l’anticatalanisme social i mediàtic, molt minoritari. Era l’època en què Antonio Alemany pintava cosa al Diario de Mallorca, quan Josep Zaforteza era el president del consell d’administració de l’empresa editora, també la temporada en què l’infeliç de Jaime Martorell calava foc al repetidor de TV3.

Més tard havia d’arribar l’impuls d’El Día de Baleares, també amb l’entusiasta participació del mateix pocapena, Antonio Alemany; la progressió cap a El Mundo-El Día de Baleares (1993), amb el tàndem Pedro J. i Alemany; la fundació del diari digital, libertatdigital.com, deu anys després, i l’arribada a Mallorca del missus de Pedro J., Eduardo Inda. Aquesta darrera etapa va coincidir amb la corrupció del PP de Jaume Matas i amb la progressiva deriva del PP cap a l’anticatalanisme extrem —a Mallorca l’anticatalanisme sovint ha servit de cortina de fum per tapar la corrupció. L’any 2000, Jorge Campos fundà El Círculo Balear i substituí Jaime Martorell, just quan Joaquin Rabasco (ASI) estava a punt d’iniciar el declivi. Després, vendria el duet interpretat per Delgado i Bauzá. Prèviament a Bauzá, del 2007 al 2011, Delgado i Campos havien fet matx per Calvià, convertit el municipi en quarter general d’aquests extremistes i a l’espera que la mala impressió que havia deixat el PP de Matas, s’esbravàs (època del segon Pacte de Progrés). L’etapa de Bauzá és prou coneguda; el més rellevant és que —aquest pic la xamba va anar de part nostra—, va acabar necessàriament i precipitada, més que res per pura incompetència del principal protagonista.

D’aquesta irrupció intermitent de l’extrema dreta, pot ser que una causa indirecta sigui la incapacitat que té l’esquerra d’adaptar el seu discurs a la pràctica política. La por a fer-se incòmode al poder, la incapacitat d’entendre que la llengua catalana, tot i l’obsessió que tenen per al consens —sempre en detriment nostre—, no interessarà mai als qui, tanmateix, la volen subalterna. Ho va advertir un dia Llorenç Capellà en un bon article que va publicar al Diari de Balears: «Els clergues que beneïen Rossi recitaven Costa i Llobera d’una tirada». Per aquest costat, no hi ha res a fer. Si l’esquerra perd posicions —l’incompliment en matèria lingüística precedirà la liquidació definitiva del català— el PP guanya batalles.

En definitiva, seria convenient que els historiadors investigassin el motiu pel qual l’anticatalanisme social, sempre tan minoritari, de tant en tant esdevé  igualment influent en política. És cert que el procés sobiranista de Catalunya ha estat, en general, molt comprometedor, però és que aquest afer, l’auge i la intromissió política de l’extremisme de dreta, no és d’ara.

A les Illes s’han publicat treballs de tota casta; estudis sobre la repressió franquista durant la guerra civil i posteriorment estudis sobre l’evolució del moviment obrer a Mallorca, o sobre la resistència antifranquista durant els anys cinquanta i fins ben entrada la denominada transició democràtica. També es va publicar El Puput de cresta molla, textos de combat, sobretot de caràcter lingüístic, signats per autors diversos; articles dels professors Jaume Sastre, Josep Palou o de l’editor Mateu Joan i Florit. Algunes altres aportacions fetes pels professors de la UIB, Antoni Artigues i Rosa Calafat i s’han publicat també alguns dossiers i reportatges que ha treballat i signat el periodista Miquel Payeres, per a la revista El Temps. Tot de treballs, aquests darrers, sobre els intents de secessionisme lingüístic perpetrats per gent d’extrema dreta o molt propera a aquest pensament.

Però mai no s’ha fet un estudi en profunditat sobre el per què l’extrema dreta, amb tan poca predicació social que té, guanya influència política tan sovint. Caldrien nous estudis sobre les institucions que emparen aquests radicals, la seva maquinació organitzativa, la xarxa empresarial que els proporciona suport o els procediments que han permès aquesta influència, matèria aparentment molt poc treballada. Aquesta qüestió, els historiadors haurien d’ajudar a dilucidar-la. Ens falta conèixer millor l’abast d’aquest franquisme residual, l’evolució d’aquests darrers anys cap a altres formes d’extrema dreta, la vinculació amb el feixisme espanyolista peninsular i amb les elits dominants a les Illes. Si ho fan, els historiadors, segur que milloraríem la possibilitat de neutralitzar aquesta irrupció tan recurrent.