Crec que no descobresc res si em referesc als diversos mèrits de Josep-Lluís Carod-Rovira, tant en l’àmbit polític com en el literari, i en l’intel·lectual, de manera més àmplia. Va ser ell qui va formular d’una manera més específica i concreta la teoria del catalanisme integrador, plural, acceptat per persones de condicions molt diverses, que ha donat oxigen al moviment nacional més potent entre les nacions sense estat de la nostra part del món. Des d’arreu, avui es mira aquest catalanisme que ha superat el culturalisme, el tradicionalisme, l’etnicisme i qualsevol altra rèmora arcaica i que avança decidit cap al futur. Pens que haurem de tenir molta més perspectiva històrica -la que ens donarà el pas dels anys- per avaluar l’impacte real de la incidència de Carod-Rovira en la gestació d’aquest catalanisme obert i integrador, vertebrador d’una societat que, malgrat totes les temptatives de l’Estat espanyol, no estan aconseguint de dividir. Perquè una de les coses que pesa més als adversaris del procés sobiranista de Catalunya és el fet que, malgrat tots els seus esforços, la societat catalana no s’ha dividit per mor de la qüestió nacional. I la gran majoria admet d’una manera ben natural que no genera més divisió el fet de voler la independència de Catalunya que, posem per cas, el fet de voler que Catalunya continuï formant part del regne d’Espanya.

En acabar la seua etapa a la vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira va passar a dirigir la Càtedra Sobre Diversitat de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona.   I, des d’aquesta càtedra, va impulsar, entre d’altres iniciatives, la revista digital DivÈrsia, un referent internacional en l’anàlisi de la diversitat en els seus diferents aspectes: lingüística, cultural, religiosa, etc.

Com ja hem apuntat, Carod va tenir el mèrit inqüestionable d’incorporar un tractament exquisit de la diversitat en el govern de Catalunya. Es tractava d’aconseguir vertebrar la societat incorporant-hi tots els seus sectors, sense que es produeixin discriminacions, amb les aportacions positives de cadascun, a l’entorn d’un projecte comú compartit. La idea del projecte comú compartit es complementa, doncs, amb la del catalanisme civil, capaç d’incorporar les aportacions dels diferents sectors de la societat catalana.

Un aspecte poc tractat de la diversitat, tant a Catalunya com a la resta dels Països Catalans, és el de la diversitat religiosa. D’una banda, hem de tenir en compte que la nova immigració, la més recent, ens ha aportat, per primera vegada en segles, un contingent molt important de practicants d’una religió diferent del cristianisme. Però no només hi ha hagut, als nostres països, al llarg d’aquests darrers segles, una única branca de la religió cristiana. El fet que el franquisme pretengués definir-se pel seu catolicisme, entre d’altres trets, ha tengut dues conseqüències immediates: d’una banda, ha amagat l’existència de diferents branques de protestantisme als Països Catalans, i, de l’altra, ha fet mal, des del meu punt de vista, al catolicisme, que ha quedat esquitxat de les xacres provocades per la dictadura (cosa que, des de determinats sectors catòlics, ha estat profusament denunciat).

Paral·lelament a la direcció de la Càtedra sobre Diversitat de la Universitat Pompeu Fabra, Carod-Rovira s’ha esmerçat a realitzar una àrdua tasca com a investigador: la de realitzar una història del protestantisme als Països Catalans. La investigació ha estat realitzada en el nostre marc nacional natural, aquest marc que tantes vegades ha estat menyspreat i que tendeix a ser oblidat de manera poc comprensible i encara menys acceptable. Que l’àmbit de la investigació d’en Carod-Rovira siga precisament el del conjunt dels Països Catalans diu molt del seu compromís amb la nació sencera, i de la visió que té i ha tengut sobre aquesta qüestió.

D’altra banda, es tracta d’una investigació rigorosa, extensa, amb tractament de nombrosíssims textos, de documents diversos, i amb contacte amb protestants d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El resultat és un llibre extraordinari: la Història del Protestantisme als Països Catalans, que divendres passat es va presentar al Museu del Puig dels Molins, de la mà d’en Benjamí Costa i de na Fanny Tur. Amb les seues prop de cinc-centes pàgines, el llibre desgrana tot allò que hem de saber per conèixer l’atzarosa història, però també valenta i en molts aspectes exemplar, dels protestants als Països Catalans: les dificultats per què han passat, les incomprensions de la majoria social, les topades amb l’Església catòlica i, encara més sovent, amb els poders poc democràtics que hem patit, la lluita per donar a conèixer la pròpia fe, de manera tranquil·la i pacífica, amb la força que donen les idees...

Finalment, voldria remarcar que la Història del Protestantisme als Països Catalans ens ajuda a entendre la història del nostre país, tout court. A través d’aquesta història específica, tenim moltes pistes per entendre l’especificitat menorquina, les nostres particulars relacions amb Gibraltar o com funcionen els mecanismes de demonització a la nostra part del món. Es tracta d’una lliçó, doncs, al voltant de la diversitat, de la pluralitat i de la història.