Què ha estat de n’Urdangarín?

Diuen: la corrupció està molt desprestigiada. Doncs, per què n’hi ha tanta?

Per què deu ser que sempre seguit demanen que ens desplacem cap a posicions més comprensives?

Els espavilats de torn ens informen que els reticents són anacrònics. Potser sí. I què?

La política... alta societat!

Víctor Sunyol, gran capacitat d’absorbir idees que després aboca pel broc gros: impressions de poesia.  

Vist el món social —i la galta que hi posa el veïnat— podem concloure que el capitalisme no ha donat més de si.

Però com que sempre està vigent, el capitalisme, els polítics troben que és millor estar al dia.

Hiperrealista és l’expressió de l’artista al qual cada mil·límetre de les coses li provoca una sensació molt determinada que cal subratllar.

Com així els polítics mai no privatitzen l’oficina que els paga el salari que cobren?

Les interferències que troba qui vol circular a peu per Palma. Això sí que és realisme social!

Què se n’ha fet del Pelargón? I dels optalidons? I del sabó Lux, aquella fragància que promocionava per l’UHF l’actriu Elke Sommer? I del detectiu Illya Kuryaki? Ah!, aquells dies que passejàvem per la fira del Ram amb les butxaques dels vestits estrictament escurades...

El catolicisme posa tantes traves que podríem acusar els seus representants d’egocèntrics, de creure que Déu no va pensar en tot.

Han cessat el conseller que no piulava ase ni bèstia perquè a la fi ha obert el barram i ha fet els ous en terra.

Definició de metafísica segons Andrew Garve: «Un cec cercant en una cambra fosca un gat negre que no hi és».

Aficionats a llegir els epigrames de “Lo Gaiter de la Muga”: «Que el pobre prengui pel cul / i conservi les creències / per xo hi ha les conferències / de Sant Vicenç de Paül».

Alguns hi tenen tal afició que la política sempre els guanya per mà.

Pel que fa a la política, ho direm com ho feia Blai Bonet: «Els comptes mai no em surten a camí: he de quedar restat a un compte de sumar».

El pitjor d’haver de combregar amb les idees del regidor local és que sempre són plausibles.

Per què deu ser que cada vegada que arribam a un acord, immediatament després inauguram un període de resignació?

Algú ens ha demanat mai si ens plauria que treguin Internet de les transmissions? I doncs, per què deu ser que els polítics mai no ho posen als programes?

L’oligarquia és perenne: avui en dia la democràcia consisteix a estar ben informats inútilment.

La impressió que tenim de fer un mal negoci, cada vegada que deim allò que ens sembla la veritat.

El relativisme sempre afecta la normalització lingüística (del català).

Dos sociolingüistes que hem trobat pel carrer ens han dit que aquesta legislatura hauria d’haver estat molt més llarga.

Tal com van les coses pensam que aviat ens podrem fer antiprogressistes.  

La crítica als polítics ha de ser com la ciència, inassequible als dogmes.

El procediment literari realista és el que no accentua el contrast amb les coses que hom mira, perquè les té davant el nas.  

Una altra tal com ho posava Blai Bonet: «No pertanyia a la resistència, però resistia».

Avui el dia ha començat punyint una mica, petites dosis d’il·luminació. Clareja enllà de les planes, per damunt dels perfils melodramàtics del Galatzó. Arriba el dematí amb una boirina que ha quedat suspesa, avinent de casa, mig esfumada, com descansant, a l’espera de l’ímpetu que agafarà el sol.

Hem somiat que la intuïció és una reacció espiritual mecànica, articulada i automàtica.

Segons Josep Pla els poetes catalans inintel·ligibles o de comprensió impossible, pretengueren arreglar la poesia catalana.  

Han hagut de subministrar un calmant enèrgic a l’ase bocabadat del Pla de Sant Jordi.