Acuérdese el XXI
de lo que ha sido del XX,
qué fracaso, muerto a los noventa y nueve,
que ni llegó a ser un siglo,
por payaso. ¡Por payaso!

Javier Krahe començava així Asco de siglo, una cançó que feia un curiós repàs al segle XX: primerament el maldiu pels desastres i les guerres que varen seucceir, i automàticament després, ensisat per la malenconia, va enumerant els avenços tecnològics i científics, a gent il·lustre i algunes característiques definitòries d'aquells cent anys -noranta-nou segons l'autor- per acabar, finalment, amb una visió futurística decepcionant ell ja que preveu quan diu:

Mucha quimera
que alcanzaré en plan virtual
y poca en real.

En Krahe, tot i ser una persona amb fortes conviccions polítiques -no confondre amb partidistes- no va fer com tants cantautors -categoria que rebutjava per a ell mateix- que han omplert el seu repertori de cançó protesta, farcit d'ideals i de certa propaganda política. Les poques vegades que Krahe inclogué la política a una cançó -després de donar a conèixer Cuervo Ingenuo i el posterior boicot que va patir- ho va fer d'una forma magistralment sibil·lina.

El cas és que a aquesta cançó no apareix cap menció a alguns fets que trob que són molt determinants del segle XX. No és cap retret! Tal volta hagi estat així perquè en Krahe va seguir amb els seus costums de no ficar la política a les seves cançons, o tal volta, molt més probable, és que una cançó no pot ser un compendi d'història contemporània. En qualsevol cas, aquesta cançó em serveix per teixir l'article d'avui amb algunes idees que podrien haver servit per completar la cançó. O no.

La I Guerra Mundial va tenir com a conseqüència la Revolució Russa, de la que enguany es commemora el centenari. Un dels moviments més fascinants del segle XX. Si bé és clar que es varen cometre errades de les que la propaganda capitalista i hollywoodiense n'han acumulat centenars de milers de quilòmetres de metratge, és una obvietat incontestable que va representar un model alternatiu de societat que evolucionà de forma absolutament espectacular: el pas d'una societat agrària a la capdavantera tecnològica mundial en menys de quaranta anys.

La lluita pel sufragi femení, la creació d'escoles públiques, la lluita contra l'analfabetisme, la reducció de la jornada laboral, la creació de les assegurances socials, la creació de les grans empreses públiques estatals... Tot això va ser tan segle XX  com la II República -de la que avui es commemora el 86è aniversari de la seva proclamació-  per la que va morir molta de gent. No només durant la Guerra Civil (per cert, molt segle XX també) sinó també durant tants d'anys anteriors als que tantes persones varen ser castigades, executades, marginades, repressaliades per expressar unes idees que en aquell moment eren quimèriques, com deia Krahe a la cançó, però que en realitat només eren utòpiques -distinció que fa Julio Anguita al programa de Jesús Hermida a Antena 3 el 1993- i que avui ens semblen absolutament normals.

Per suposat, va ser molt segle XX la lluita contra les malaties, especialment les infeccioses: els antibiòtics, les vacunes... Però també contra moltíssimes patologíes com per exemple el càncer, del que es va aconseguir que moltes de les seves variants hagin passat, a l'imaginari col·lectiu, de sinònim de mort a sinònim d'esperança.

Molts coneixements, moltes hores de treball i massa patiment és el preu que ens costa, com a societat i com a Humanitat, avançar i millorar.

Es suposava que el segle XXI hauria d'haver heredat el millor del XX, que com a Humanitat hauriem après el que costen les coses, el que costa assolir un cert grau de sublimació en el camí a l'excel·lència. Però no. N'hi ha que estan en contra de les organitzacions obreres (partits i sindicats) però no rebutjarien cap dels drets laborals dels que disfruten. Per suposat, tot i que són gent treballadora, mai faran vaga, voten a partits que legislen a favor de la banca, les elèctriques, les grans empreses... Els coneixereu fàcilment: són els patriotes del sentit comú i sempre, sempre, sempre tenen raó. Alhora que neguen la lluita de classes, no deixen de perdre poder adquisitiu i serveis públics.

També n'hi ha que rebutgen el mètode científic i no en volen saber res de vacunes -un mecanisme de defensa que funciona millor quan tota la població està immunitzada; així és com vàrem acabar amb la verola- o de quimioteràpia, però els pareix molt normal prendre qualsevol cosa prescrita pel seu druida de capçalera. Creieu que n'aprendran alguna cosa amb la mort d'Steve Jobs -això va ser al segle XXI- qui es tractà el càncer amb sucs? Jo tampoc ho crec.

La màxima irresponsabilitat amb la Història de la que he tengut coneixement darrerament té a veure amb un naixement. Els pares, profundament partidaris dels parts naturals, acudeixen a un hospital, neguen qualsevol intervenció del personal sanitari, el part es complica, hi ha problemes i, segons tenc entés, el nadó va acabar com a donant d'òrgans. Es plantegen denunciar a l'hospital. En sèrio? Aquesta gent no s'ha plantejat en cap moment que un part a l'estil Atapuerca va lligat amb una taxa de supervivència de l'època de l'home d'Atapuerca? Entre el disbarat d'un part hiperassistit i un a l'Atapuerca style hi ha d'haver molts de punts intermitjos, on l'Aristòtil deia que es trobava la virtut.

Molt probablement no arribaré al segle XXII, ni podré fer una cançó malenconiosa sobre el que espero que sigui el segle al que passi la major part de la meva vida. Millor així! No és gens fàcil sentir orgull per aquesta Humanitat negada pel desenvolupament d'una forma eficient, que s'equivoca sistemàticament, una vegada i una altra, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Al final, per vergonya aliena hauré de seguir les passes del comrade (es llegeix com es pronuncia) Ginard i acabar clamant als quatre vents: dimiteixo d'humà!

Mentrestant, com  tothom comprendrà, jo que no he viscut cap altra època que la meva, és absolutament normal que m'estimi allò que he conegut, i com que inevitablement soc part d'aquesta societat i perquè no soc capaç de viure al marge ni optar per l'individualisme, doncs em sento molt obligat a fer tot el possible per fer camí cap a aquell altre món possible. Seguiré fent política, en el sentit més ample del concepte, mentre sigui sent humà, fins a la dimissió final.