La història de la biologia està farcida de controvèrsies, algunes de les quals encara avui en dia sense solució: entre preformacionistes i epigenistes, entre defensors de la generació espontània i contraris a ella, materialistes contra vitalistes.... Una de les més importants i encara vigent és la que hi ha entre els creacionistes i evolucionistes.

Inicialment el creacionisme negava qualsevol tipus d’evolució i defensava que tots els éssers vius, inclosa l’espècie humana, varen ser creats una sola vegada i per separat per un Déu omnipotent d’acord amb el relat de la Gènesi de la Bíblia. Ni origen comú ni cap parentiu entre ells. Es descartava també la possibilitat de l’extinció de qualsevol espècie. Segons el creacionisme la naturalesa s’havia creat una sola vegada i es mantindria talment fins el judici final, i en ella l’espècie humana ocupava el centre de la creació i la Terra el centre de l’Univers.

Davall de la concepció creacionista hi ha la idea de disseny (desenvolupat principalment per Tomàs d’Aquino). Una versió d’ella és la que va presentar  William Paley a principis del segle XIX. Un rellotge, un aparell certament complex, no pot aparèixer per la unió i organització espontània de les diverses peces. Contràriament, la fabricació d’un rellotge implica que algú dirigeixi tot el procés: que determini la intenció, que faci el disseny, que es fabriquin les diverses peces i, finalment, que uneixi totes elles.  Tot el conjunt d’operacions no tenen res de casuals, obeeixen a un pla. Aleshores què podem pensar dels éssers vius molt més complexes que un rellotge i adaptats al medi que els envolta? Que tots ells estan dissenyats amb una clara intenció. Darrera la creació hi ha d’haver un pla i un planificador, hi ha d’haver la mà de Déu. Aquesta concepció va ser defensada per importants científics i fou predominant fins el segle XVIII.

A partir del segle XVII, especialment, determinats fets posaren de manifest la insuficiència de l’enfocament creacionista. Per exemple, els fòssils que fins el segle XVI s’havien considerat capricis de la natura, és a dir, com a minerals que tenien formes que recordaven éssers vius, varen començar a ser reconeguts com a restes d’éssers vius que havien viscut en èpoques remotes i desaparegut. Com s’havia d’interpretar l’existència d’aquestes restes? Els creacionistes començaven a tenir problemes. Aquests i altres fets de tipus estratigràfic i geològic començaren a posar en dubte el relat de la Bíblia.

Les proves a favor de l’evolució s’anaven acumulant i poc a poc s’anava imposant la interpretació evolucionista: els éssers vius havien sofert un procés de canvi al llarg de la història de la Terra des dels els organismes més petits i senzills fins els més grans i complicats. Aquest procés culmina amb la formulació de la teoria de la selecció natural de Darwin que xoca frontalment amb el creacionisme: no hi ha una creació per separat i independent de cada ésser viu sinó un origen comú i una evolució posterior que implica el parentiu de totes les espècies. Ara bé la principal discrepància es situa en si hi ha o no una intenció en l’evolució. El creacionisme hi veu una intenció, el darwinisme no n’hi veu cap. I si no n’hi ha, aleshores els humans no som més que una espècie més. Aquesta conclusió contrasta radicalment amb la mantinguda pel creacionisme. L’evolució és un joc entre l’atzar (mutació) i la necessitat (selecció natural).

En el segle XX tot i l’acceptació majoritària de la teoria de l’evolució, el creacionisme no ha deixat de donar la batalla però s’ha hagut d’adaptar. No pot negar el canvi, però a diferència de l’evolucionisme, hi veu una direcció, un sentit. Segons els creacionistes tot el procés evolutiu està dirigit cap a l’aparició de l’espècie humana, que seguiria sent la culminació de la creació i situats en una posició privilegiada respecte a la resta d’éssers vius. És el que és coneix com a teoria del disseny intel·ligent, que és la versió actual de la vella idea del disseny.

Com hem comentat abans els creacionistes contemporanis mantenen l’idea de disseny però s’equivoquen completament o van desencaminats perquè veuen la mà de Déu on en realitat ja comença a veure’s la mà dels humans. Sí, en el fons tenen raó en insistir en el disseny però no ho fa cap Déu, el disseny l’estam realitzant nosaltres.

A la revista Science del 10 de març apareixen diversos articles relacionats amb el Projecte del Genoma Sintètic del Llevat. Aquest projecte té com a objectiu sintetitzar en el laboratori els 16 cromosomes del llevat que constitueixen el seu genoma. Per ara ja n’han sintetitzat 5. Ara bé els cromosomes sintetitzats no són exactament iguals als naturals ja que s’eliminen i s’afegeixen fragments esperant que ni una cosa ni l’altra tinguin efectes negatius. Encara en falten sintetitzar 11 més i si s’aconsegueix, que és el més probable, serà la primera vegada que s’obté un genoma sintètic d’un organisme eucariota. L’any 2010 ja s’havia pogut sintetitzar el genoma d’un bacteri, organisme procariota, relativament petit en comparació al del llevat, 473 gens del bacteri per 6600 del llevat.

Els avanços en aquesta relativament nova disciplina, la biologia sintètica, són tan espectaculars que ens permeten albirar la possibilitat de crear vida a partir dels seus components més bàsics. Ara bé, cal anar pas a pas i el proper serà sintetitzar els cromosomes humans pas previ per poder dissenyar posteriorment éssers humans. Si això passa, allò que era només ficció, la vella intenció del doctor Frankenstein, s’haurà convertit en realitat. Llavors haurem trobat el que els creacionistes tan han cercat, el gran Dissenyador, nosaltres mateixos. Esperem que sigui intel·ligent.