La celebració aquesta setmana del Dia de les Illes Balears torna a posar damunt la taula els debats identitaris, sobre la existència o no d’un sentiment o una identitat «balear», i a partir d’aquí, s’extreuen lliçons sobre l’estructura política o el projecte polític que cal reivindicar.
No compartesc que les aspiracions sobiranistes s’hagin de fonamentar en qüestions identitàries (o almenys, essencialment identitàries), sobretot quan ni tan sols tenim clar aquesta qüestió a cada una de les illes. Per exemple, pel que fa a mallorquins i mallorquines, fins i tot dins un mateix grup d’afins amb el qual podem compartir fins i tot condició i posició social, no tenim perquè entendre totes la mallorquinitat de la mateixa manera.
Primer, perquè en els anys que han transcorregut d’ençà que Melià escrigué «Nosaltres, els mallorquins», la perspectiva del «nosaltres» (a no ser que ens volguem petits) ha de canviar per incloure tot l’allau d’immigrants primer peninsulars, després comunitaris i extracomunitaris, que han vingut a viure a l’illa, i els seus fills i filles. Jo mateix, els meus pares, o la meva companya, sense anar més enfora. Gent cadascú amb la seva identitat, les seves arrels i la invitació que sempre hem d’oferir a arrelar aquí, i a conèixer la nostra llengua i cultura en sentit ample, i fer-les sentir com a pròpies a tothom. La conscienciació defensada per Melià és potser més necessària que mai, però el «nosaltres» ha de ser molt més inclusiu del que es preveia perquè la voluntat emancipadora sigui majoritària. La seva reflexió val per separat, canviant si voleu de referents, per a cada una de les nostres illes.
Segon, perquè en l’era de la globalització, les identitats es construeixen de formes múltiples i complexes, i gràcies a les xarxes, els mitjans de comunicació, les comunitats virtuals, podem fins i tot trobar «bons mallorquins» que es senten més identificats amb un determinat corrent cultural o contracultural que no amb la seva pròpia «cultura» així com l’entenem de forma tradicional (llengua i costums). Crec que no som conscients de totes aquestes implicacions i connexions quan jugam totes les cartes a la identitat.
En definitiva, apel·lar a la identitat, que és la dimensió més subjectiva de la ciutadania com a construcció social, té un al risc si no ho tenim molt clar, i qui és que ho té molt clar tot? Jo no. Per això necessitam recórrer a elements objectius (i no sols subjectius) que permetin dignificar el «nosaltres» en sentit ample, i això val com deia per a cada una de les illes, i val per a les Illes Balears en el seu conjunt.
Un subjecte/projecte vocació interinsular no té perquè negar la identitat de cada un dels pobles de Formentera, Eivissa, Menorca ni Mallorca, entre altres coses perquè no veig el meu propi poble de Mallorca amb cap afany imperialista com sí han tingut altres nacionalismes que han mirat de dominar-nos, ni cap voluntat d’avançar-hi que no sigui des d’abaix.
Allò que sí veig és la necessitat de definir una «illenquitat» no identitària, entesa com la condició compartida en la lluita legítima per ser pobles lliures i sobirans, de ser aquell Regne enmig del mar que cantava d’Efak. El projecte que permeti a un «nosaltres» majoritari somiar amb un futur millor. I tenc clar, encara que sigui per pur sentit comú, que és la unió que ens donarà la força, davant d’Espanya, d’Europa i qualsevol oligarquia no-governamental que ens menystengui. Llavors, posem-li tots els adjectius que vulgueu: república mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, república confederal de repúbliques illenques o unió republicana d’illes de la Mediterrània occidental. Però sobretot, procurem que sigui un projecte útil per a la majoria de ciutadanes i ciutadanes, de cada una de les nostres illes, sinó ni vencerem, ni convencerem.
Idò això: illenquitat, més que identitat. Ens queda un llarg camí per fer, i la indignació sense unitat i alegria, no basta per remoure tot el que cal remoure.
