‘Feminazi’ és un terme ideat per Rush Limbaugh i apadrinat per ments de breu cabuda per a l’evolució. La denominació ja fa rialles. En teoria, correspon a aquelles dones que defensen la normalització d’accions poc habituals dins l’estètica o l’actitud del gènere que sí ho són o ho serien per a l’home. El feminisme de voluntat evolutiva valenta. Però, dir-ho així sonaria tan bé que el senyor Limbaugh -amb l’ajuda del seu amic Tom Hazlett- pensà que seria millor afegir un dissimulat ‘nazi’ com a element que força el mot creuat. Per a molts que l’usen, el moviment és una individual manera de cridar l’atenció. Pot parèixer contradictori, però tot té explicació. La ‘feminazi’ crida l’atenció a qui xerra d’una simple crida d’atenció. L'evolució, de fet, necessita voluntat de cridar l’atenció. Al cap i a la fi, les idees innovadores han de ser qüestionades entre el màxim nombre de persones possible. I, a part d’aquesta necessarietat, la crítica despista una clara inevitabilitat: les noves maneres sempre sorprenen, sinó, no serien noves.

Un dels exemples en el que defensar l’estandardització del mateix et converteix en ‘feminazi’ és el pèl en la dona. M'encanta. Sobretot, quan sorgeix la pregunta “que està malament de no portar les aixelles depilades?”; ningú sap contestar dignament. És la típica por d’aquell que sap que es comporta com un retrògrada i no vol reconèixer-ho públicament. Almenys, això ha aconseguit el pensament d'evolució constant dins la societat. Molts han trobat vestit de camuflatge en el “més que res és un tema higiènic”, però, de veritat, que no cola. Els arguments ‘tapadera’ s’haurien de treballar una mica més. Si has de criticar l’higiene d’una dona peluda d’axil·les per a amagar uns pensaments penalitzats socialment, procura que la costum de l’home no sigui anar de la mateixa manera. Rebaixa molt la credibilitat i la serietat. La qüestió és que qui defensa l’escàndol davant una dona sense depilar és el primer en sortir a denunciar l’homofòbia o el racisme. Perquè queda molt bé avui en dia, neteja reputació i, sobretot, camufla una consciència coneixedora d’unes idees arcaiques que no agrada reconèixer-se a si mateix. La diferència és que l’homofòbia i el racisme ja són dues lluites consolidades dins gran part de la societat. El feminisme -que no ‘hembrisme’- ho està intentant.

Però s’aconseguirà. I tots aquests que xerren de ‘feminazis’, xerraràn de justícia entre gèneres en un temps. Perquè qui no vol evolucionar ara, acabarà sent un lluitador més en la consolidació de la crida. Tampoc és un problema, aquesta gent no és obstacle per evitar obrir cada dia més ments revolucionàries. I és que resulta que no fer acudits irònics sobre la suposada exageració del col·lectiu és ser obert de ment en aquest país. Vaja, que encara no podem xerrar d'una societat feminista; almenys, de paraula. De fet, els i les que ens ho declaram, som habitualment una tercera persona. Una de dues: o molts estan en desacord amb la igualtat entre gèneres -i, evidentment, no ho confessen- o, aquests, no saben distingir entre feminisme i ‘hembrisme’. Vull pensar que és la segona, però, a vegades, no puc. De totes formes, és curiós que la paraula 'feminista' espanti tant i 'feminazi' s'amolli amb tal lleugeresa. En definitiva, Rush Limbaugh ha servit -a part de per fer un ridícul ètic- per a destapar vergonyes i demostrar que el crit igualitari encara no és una reivindicació reforçada majoritàriament per la societat. Encara tendrà raó ma mare i de tot el negatiu hi podrem treure factors positius...