Estimats reis màgics d’Orient. Aquest és el meu llistat de desitjos per a 2017.

Vull:

Un món que no depengui de líders com Putin, Trump o Kim-Jong-Il, que naturalitzen l’odi i la por des de les màximes instàncies del poder.

Una Europa que es retrobi amb els seus orígens, com a cruïlla de civilitzacions i bressol de democràcia. Que deixi de mirar els conflictes de la Mediterrània com si no fossin cosa seva, ni deixi morir als milers que perden la vida mirant d’arribar al nostre continent. Que condemni els atemptats de Berlín i no permeti oblidar Alep.

Una ciutadania madura, que entengui que l’enemic no són ni els refugiats, ni els immigrants. Una societat lliure de terrorisme i de feixismes, així com de la por que és aprofitada per fer-nos retrocedir en drets i llibertats.

Unes ciutats i pobles amb pobresa zero, lliures de coes als menjadors socials, de famílies a qui se li talla el subministre elèctric o el gas. Lliures de precarietat, lliures d’injustícies, lliures.

Una terra estimada com si fos la nostra mare, perquè de fet també ho és. Que igual que ens deixa viure-hi, nosaltres l’alliberem d’especulació i de saturació i la cuidem pel bé i la supervivència dels que hi som i dels qui estan per venir.

Una ciutadania responsable, que assumeixi que totes tenim poder per transformar les coses, a tots els nivells, i que el «canvi» no és un producte de consum, sinó un procés social i polític del qual hem de fer part activament.

Uns mitjans de comunicació alliberats de programes de merda com «Hombres mujeres y viceversa», o d’anuncis de prostitució, que posen en evidència que malgrat les aparences, en termes d’igualtat no sempre avançam sinó que retrocedim.

Una societat lliure d’assassinats masclistes, on totes reaccionem activament i no sols amb minuts de silenci contra una xacra que s’ha de demostrat que persisteix més enllà de condicions socials o de classe.

Una ciutadania sobirana, que pugui decidir sobre tot allò que ens afecta, sense subordinacions ni criminalitzacions, ni límits als somnis compartits.

Un Estat que no ens menyspreï ni ens munyi. O alternativament, en el seu defecte (o en la seva virtut) un Estat propi, al servei del nostre poble i no de cap oligarquia.

Una humanitat retrobada, destriant de la voràgine consumista d’aquestes festes nadalenques sentiments i valors com l’amor, la compassió o la dignitat que haurien de ser indicadors d’una sana evolució de la ciutadania i dels pobles.

Ja sé que deman molt -o no-, però no deman res estrictament per mi, ...tot i que certament: ho voldria tot...

Per a totes, tot.

Gràcies per endavant.