En política sovint s'estableix una dialèctica entre els defensors del canvi i els defensors del manteniment de les coses així com estan. Una tensió entre, per un costat, els que alguns anomenarien els progressistes o els reformadors i, per un altre costat, els conservadors o els immobilistes. Això és bastant habitual al llarg de la història.

El que succeix és que tot i les resistències quan el canvi es consolida resulta que aquells que es resistien l'acaben fent seu i allò que en principi era una revindicació dels primers s'acaba convertint en la posició dels segons.

Amb la Constitució de 1978 passa una mica això. Els que es resistien a la Constitució i al canvi de règim eren els que ara l'han convertit en el seu dogma. Els mateixos que a la comissió constitucional no varen votar a favor del títol vuitè dedicat a les autonomies són ara els que es declaren constitucionalistes. I a la inversa, els que impulsaren i es comprometeren a fons per fer possible el canvi que suposava la Constitució ara sembla que són els que la volen derrocar o la volen transformar.

El primer que s'ha de dir és que la Constitució no hauria de ser patrimoni de ningú. Una bona Constitució és aquella que fixa unes regles de joc prou amples perquè la pluralitat política s'hi pugui desenvolupar. Quan algú s'identifica com a constitucionalista en contraposició amb uns altres que no ho serien està pervertint el sentit profund del pacte de la transició.

En segon lloc, gran part dels problemes i de les propostes que alguns senyalen per justificar la reforma constitucional no provenen pròpiament de la Constitució sinó de la lectura i interpretació que s'ha fet d'aquest text. Es diu que la Constitució és molt indeterminada en relació al repartiment territorial del poder. I és cert. Però això és un defecte o una virtut? Molts dels problemes de les tensions territorials no provenen de la mútua visió centralitzadora del Govern de l'Estat i del Tribunal Constitucional? Si hagués una cultura política que de veres entengués la diversitat d'Espanya la Constitució seria un problema per implementar solucions molt més federals o confederals?

En tercer lloc, consider un error permetre l'apropiació de la Constitució pels qui n'eren la resistència. Enlloc de donar carta de naturalesa a  l'apropiació el que s'hauria de fer és denunciar la tergiversació. Donar per bo que la Constitució no permet, és un límit, un impediment... és comprar un discurs fals i d'un interès partidista evident. Jo quan sent gent com Rajoy i companyia dient que una de les línies vermelles és la igualtat dels espanyols, me deman: quina igualtat? La del sistema de finançament i les balances fiscals? La de la insularitat? I és que la igualtat és una falàcia i per això no podem assumir explícitament o implicitament la impostura.

En quart lloc, la reforma és un tema complex. Per una banda, hi ha aspectes relativament bons de reformar i que podrien suposar una millora del sistema: eliminació de la prevalença de l'home per ser rei, el senat, drets i deures... Per una altra banda, els reptes més importants necessiten un consens que avui brilla per la seva absència i, per tant, en molts sentits existeix un risc d'anar cap endarrera com els crancs enlloc d'anar cap endavant. N'hi ha prou d'escoltar la brunete mediàtica culpant dels mals a les autonomies, a les competències en educació, a que s'ha anat massa enfora en el procés de descentralització per com a mínim no fer una valoració tan negativa del camí recorregut.

És evident que la Constitució de 1978 es va fer en un determinat clima, amb l'amenaça constant d'un cop d'estat per part dels militars, i que les ganes de passar pàgina de la dictadura va fer que es rebaixassin plantejaments que un pic mínimament normalitzades les coses és legítim que es reprenguin. Això és ben lògic. Ara bé, molts de mals no provenen d'ella i algunes solucions requereixen molt més suports i majories.

Pens que el mallorquinisme polític s'equivocaria si s'instal·làs en un discurs contrari a la Constitució. Es pot valorar positivament la Constitució, constatar les seves imperfeccions, denunciar la seva utilització perversa i lluitar per una reforma amb la pluralitat com un dels seus eixos bàsics...